Balconades a Montserrat en BTT

Una sortida d'aquelles que no saps ben bé on et duran. De descoberta, improvisant. De vegades surten bé, i aquesta n'és una. Com a proposta una bonica circular des de Collbató, que es pot resoldre en una quarantena curta de quilòmetres. Això sí, amb bon desnivell. Diferents perspectives d'una omnipresent Montserrat.

Situat a Collbató se segueix la carretera cap a Montserrat i en un revolt que es passa ben aviat, es troba, a mà dreta, una pista i una casa en ruïnes. Sempre seguint aquesta pista, que puja dreta i en algun cas de manera molt acusada, amb grans pedres soltes i altres al·licients/inconvenients (cadascú triarà). Després d'alguna paret d'aquestes d'uiuiui no sé si arribaré allà, baixades de les que  fan xisclar els frens. Sempre seguint de forma bastant evident la pista fins a una intersecció. S'ignora un rètol que diu Esparreguera (guixat) i se segueix vers llevant. Ja es veuen la c55 i el Llobregat, tot molt petit. I la pista de la Puda que és cap a on continua la ruta.

Des de les masies de Ca n'Astruc es davalla a la c55, que es pren en direcció Barcelona (dreta) durant uns tres-cents metres, recorreguts els quals s'abandona per una entrada que hi ha a l'esquerra de la carretera. A partir d'aquí, pujar i pujar. En poca estona s'abandona la pista principal per trencar per una que surt a la dreta en forta pujada, fins a una trifurcació. Afortunadament, en aquest cas no es pren la pista que més puja. Es vira a l'oest. Les vistes de Montserrat i el monestir encastat a les parets són magnífiques des d'aquí. Pujada mantinguda amb algun tram costerut fins el coll de les Bruixes, agradable racó on s'acaba la pujada i es comença a baixar cap a Monistrol. Abans d'arribar coincideixo amb la sortida del tren de vapor Monistrol - Martorell.

A Monistrol una merescuda cervesa en un bar del centre, a dins perquè ara les terrasses són zona de fumadors. Sortida del poble pel passeig de la Canaleta. Baixa molta aigua de Montserrat, com de tot arreu perquè poc després, seguint la pista del parc fluvial, el Llobregat baixa sobreeixit d'aigua. L'abandono al pont de l'aeri. Aquí cal fer els sis quilòmetres de carretera fins a Collbató, més propis per a la primeta, però és que no conec cap alternativa. El torrent de La Salut sembla inexpugnable en bastants trams.

Gràfic creat amb CompeGPS.

Neu jove, pa tou. Tossa Plana de Lles

El cim és darrera el pic que es veu al centre, mig amagat pels núvols

La Tossa Plana de Lles, amb els seus 2916 msnm, és el segon cim més elevat de la Cerdanya, rere el Carlit. Una opció assequible per un dia d'esquí de travessa en solitari. Un itinerari sense riscos de consideració. Un dia de treva meteorològica sense vent i una nevada generosa la vetlla. Però en ala calor que fa. Neu humida molt pesada. Una petita gran tortura per les cames tant per pujar com per baixar.



A l'aparcament de l'estació nòrdic de Lles coincideixo amb un grup que es prepara per fer el mateix cim, i amb un altre esquiador, però aquest pujarà per l'estany de l'Orri i no pel refugi de Pradell. Segueixo el circuit de raquetes fins a sortir a la diagonal, que és una de les pistes de fons. No està trepitjada. Els del grup m'avancen. Millor perquè em trobaré la traça ben feta. Això és com el ciclisme, però amb l'avantatge de que no has de mantenir el ritme de ningú.

Refugi de Pradell

Després del refugi de Pradell, pujada pel bosc amb força pendent. Voltes maria contínues entre els arbres. S'acaba el bosc i arribem a una plana. Som prop dels 2300 msnm. De sobte, el grup que em precedeix s'atura a esmorzar, així que em veig obrint traça. Som al pas més dret en inclinació. La neu està molt tova. Cada passa és una lluita aferrissada per fer lliscar els esquís., que s'enfonsen La respiració es desboca. Als 2400 msnm penso que sóc a l'altitud de l'Envalira, el port asfaltat més alt dels Pirineus, i encara queden 500 metres de desnivell.

  

Al replà següent sóc jo que paro a menjar una barreta. Les forces estan molt justetes. Així tornaré a seguir la traça dels altres. Un dels del grup tira la tovallola en aquest punt i deixa marxar la resta. Segueixo l'estela del grup fins al collet d'abans de la pala final. Per a la meva sorpresa, comencen a baixar esquiant. Quan hi arribo em comenten que el dia s'està torçant massa i no tenen ganes de seguir fins el cim. Jo remunto l'última pala fins a la meitat. De sobte, el cim desapareix literalment sota la boira. Si necessitava una excusa per deixar de pujar, ja la tinc. És una llàstima, només quedaven cent metres de desnivell, però de fet el millor d'aquest cim són les vistes sobre l'altre vessant, amb la capçalera de la Vall del Madriu i la resta d'Andorra als peus. Però amb aquests nuvolots!

El cim, minuts abans de desaparèixer del tot.

Busco unes roques per poder fer el canvi de pells i abrigar-me abans de baixar. Després d'un parell de girs mal fets trobo l'esquiador que venia per l'Orri. També ha tret pells i està prest per baixar, així que anem junts. La neu està pesadíssima, i girar és una petita victòria. Esquí de supervivència. No caure ha estat el triomf, però de gaudir, res de res. Malaguanyats trenta centímetres caiguts massa tard aquest any. Al damunt, cal estar ben alerta, perquè el relleu, que costa de veure, amaga molts taurons. Se'n diu així dels rocs que sobresurten uns centímetres.

La baixada pel bosc, una odissea. L'home del mall fa estona que m'ha colpejat i arribar al refugi de Pradell m'ha costat déu i ajuda. No vull encigalar-me així que no em queda altra que tornar seguint la pista de nòrdic, l'autopista. Xino-xano, amb molta paciència, en fals pla ascendent fins al darrer quilòmetre, en què la pista baixa, però la neu està tan malament que ni així es pot lliscar.

El Montgròs. Montserrat

Ascensió a un dels cims montserratins. No el més alt (1133 msnm, cent metres més baix que Sant Jeroni), però sí probablement un dels miradors més complets del massís. Vistes sobre el mateix Sant Jeroni i una amplíssima panoràmica sobre Agulles, Frares i Ecos.

La pujada la iniciem pel camí dels francesos, que deu el seu nom al fet que van ser els soldats napoleònics els que van marcar un itinerari directe des de Collbató fins al punt més alt de Montserrat durant la guerra del Francès. Seguim marques de pr i també de pintura vermella, fins al coll de l'Ajaguda, punt on abandonem el camí esmentat i en prenem un que davalla fins al torrent de Migdia.

Els plecs del Llibre, a la dreta del Montgròs (foto 1) i L'Ajaguda (foto 2

Remuntem bona part d'aquest torrent fins a trobar (no sense dificultats ja que costa una mica) la canal de la Salamandra, un petit pas entre parets que ens atansa fins el camí del Montgròs. 

  

Un cop en aquest, superem els seus pendents molt drets fins a la carena del mateix cim. Un dia esplèndid sense gens de vent. Un helicòpter ens sobrevola i passa pel coll del Migdia, sota l'esguard de la gent que és a la miranda de Sant Jeroni i que distingim des d'aquesta talaia privilegiada. Les roques que ens envolten han estat batejades segons ha dictat la imaginació col·lectiva i popular a partir de les seves formes. És com jugar al psiquiatra o als núvols, però amb pedres.

Desfem el relliscós i dret camí del Montgròs i la canal de la Salamandra. Un cop som de nou al torrent del Migdia, en comptes de baixar-lo per tornar per on hem vingut, el remuntem cap al coll una mica més. De seguida les marques de pr ens advertiran que si seguim pel torrent sortim del camí, així que virem a llevant seguint el traçat assenyalat. D'aquesta manera continuem pujant fort fins atènyer un petit collet que ens situarà en una torrentera per continuar remuntar més tard fins a entroncar amb el camí dels Francesos, en la seva part alta. 

El prenem a la dreta i una estona després som al coll de l'Ajaguda, des d'on ara sí, resseguim l'itinerari que hem fet en començar.

Croquis aproximat

Provant el fons

A prop d'Òdena

MONTSERRAT - IGUALADA - CASTELLFOLLIT DEL BOIX - MANRESA -MONTSERRAT

Després de resoldre els dubtes d'ahir sobre com aprofitar aquest esplèndid diumenge (l'hivern és multidisciplinar), em vaig decidir finalment per sortir amb la BTT. Però volia estar-m'hi hores, i descobrir pistes que no coneixia. Descarrego un track de la web de cicloide [ruta]. Són una vuitantena de kilòmetres, que segueixo en sentit invers al descrit, empalmant amb la ruta al coll del Bruc i retallant-la una miqueta per evitar l'entrada a Manresa. Al final m'han sortit 86 km amb 1800 mts d'ascensió acumulada, recorreguts en 5h45'. El temps és en moviment, ja que a aquestes alçades de temporada un es permet un parell de bones parades, la llesca amb pernil, la cerveseta i el cigaló. I a més així tinc aquella sensació que m'encanta de passar el dia a sobre de la bici.

El castell de Castellolí

Baixo cap a Igualada per la pista (gr) que passa per Cal Muset, Can Jaume Bruguers, però abans de passar per aquesta masia, prenc una desviació de 500 metres per visitar el castell de Castellolí.

Abans d'Igualada he de passar per Òdena, encara que al casc urbà no s'arriba a entrar. Vaig a petar al costat de l'A2 i entro a Igualada pel polígon.

Aquí prenc una pista que ja coneixia i que està força transitada de caminadors, ciclistes i algun que altre corredor.

Can Jaume Brugués. Al fons, Igualada.

No són els Pirineus, però està bé.

La pista és primer planeta però després s'enfila decididament fins a la serra de les Maioles, on hi ha els molins eòlics. Coincideixo amb els participants de la duatló d'Òdena, que afronten les rampes dures de l'última part de l'ascensió.

A partir d'aquí una suau baixada i després terreny de tot una mica fins arribar a Castellfollit del Boix. Parada i fonda. Bé, fonda no, però una mica de teca, sí.

Sortint del poble, un rètol marca 17 kilòmetres fins a Manresa. Pràcticament tot, baixada. En realitat seran algun menys perquè abans d'arribar al Suanya, trenco per recuperar el track a l'alçada de la riera de Sant Salvador de Guardiola per remuntar-la durant una bona estona. A partir d'aquí no hi ha treva, sóc en el punt més baix de la ruta i he d'arribar al més alt. 

La riera de Sant Salvador ofereix raconades sorprenents

És una pujada d'aquelles que empipen una mica perquè l'altímetre puja a poc a poc i de sobte trobem una baixada ràpida però dreta que el torna a posar a lloc. Sempre entre 280 i 320 msnm. L'objectiu està a 710, així que com més estona passa sense retallar gaire cosa, més duresa hi haurà al final. Fins que es creua la riera i llavors sí que enganxo una pista que puja més decididament, encara que es deixa fer. Així fins que s'arriba a la carretera de can Maçana, que es segueix durant uns 300 metres, per tornar a abandonar-la i afrontar la segona part de l'ascensió. Aquí sí que hi ha rampes de consideració.

Arribant a Sant Pau de la Guàrdia em desvio de la ruta per última vegada per atènyer el coll de can Maçana i poder finalment baixar una estona. Al final, m'han sobrat un parell d'horetes de sol. Objectius assolits.

Km. 30 (Montserrat, molt lluny) - Km. 56 (encara lluny)

Km. 72 (més a propet) - Km. 82 (per fi)

Setmana blanca. En BTT amb canalla

Setmana estranya aquesta. Canvi d'horaris, canvi de tasques, canvi de temps... i l'oportunitat per a gaudir uns dies del retrobament amb la canalla de vuit a onze anys. És a dir, que encara no han aterrat en aquell convuls planeta anomenat adolescència. Matí esplèndid per a treure'ls a pedalar. Sortim amb 34 nanos en direcció al Congost de Manresa per a enfilar en direcció a Suanya i a partir d'aquí atansar-nos al gorg blau.

Com una petita marxa neutralitzada, amb els que sempre van al davant i que estan desitjant que accelerem una mica qui sap si emulant algun ciclista o somniant que van amb moto. Amb els que van al darrere sent feliços d'una altra manera. Amb els anoracs amb què surten de casa al matí (sota zero) i que els fan enrogir quan han d'enfrontar-se a un tram de pujada. Amb reiterades sortides de cadenes, algun que altre aterratge forçós i alguna trapelleria que no hem acabat de veure.

Una sortida diferent amb la bici... i currant, que és millor encara. I ja que havia carregat la bici al cotxe, a la tarda he complementat fent una trentena més de quilòmetres per terreny mixte pista-asfalt. per la zona de Rajadell. Que els que tenim més edat, vist com els agrada als petits la bici, ja cal que anem mantenint-nos. Que pedrera no només hi ha can Barça!

Rajadell