L'estrès nacions

MARXA CICLOESPORTIVA DE LES TRES NACIONS. 
Puigcerdà, diumenge 16 de juny de 2013  | 150km 2000 mts ascensió acumulada

Gran paisatge de final de primavera, a poc per coronar l'Envalira

S'havia de matinar, però abans calia fer dissabte. Preparant el sopar a l'hora que volia ser al llit. A dormir tard i la son que no arriba. Quatre hores de no res i sona el despertador. Els espagueti de les cinc i el cap fent inventari; que no m'oblidi res. La bici al cotxe i ja clareja. Claror de quasi solstici!

Sortint dels últims

Puigcerdà. Tres quarts. Aparco a prop de l'arribada. Munto la bici. Crema solar, que avui caurà a plom. Mòbil, càmera, barretes, bidons, guants, ulleres, casc, armilla, i cap a la sortida, a la plaça major. Recullo el dorsal. Dos quarts. Torno al cotxe a deixar la bossa del corredor amb la samarreta, molt xula per cert. Poso la placa al quadre. Busco alguna cosa per tallar la brida. Un quart; vaig tard. Trona o cafè, cafè o trona. Clar que cafè sense trona... Trona i control de carnets de ruta. L'he oblidat al cotxe, però tant és. Sóc dels ultímissims de la cua.

Fatal perquè la sortida en baixada pels carrers és frenètica. A les primeres rectes de la carretera un reguitzell de corredors i un grup semicompacte al davant. Tibar, tibar, respirar, tibar. Pujades fins Alp i baixades cap a Prats. Grups que es fan i desfan com els estols d'ocells. Tibar, respirar, tibar. Si seguim així fins a La Seu, l'ocellot de debò el trobarem a l'Envalira. Sortim a la nacional. Bellver, Prullans, Martinet i sembla que s'estabilitza un paquet. Tot i això es va escindint i reagrupant, i arriba un moment que integra ja potser dos centenars. Em relaxo. Té, una foto.

El Cadí treu el cap al fons

Túnels: dos o tres segons de foscor, a cinquanta, rodejat per totes bandes. Un impàs que paralitza l'ànima, les mans aferrades al manillar. Rotondes: per dins, per fora, tancat. Fuetades: tibar. Reagrupament: respirar. Una conversa al darrere: el roaming, el puto whatsapp i la connexió de dades. Andorra: sablada. Apartar-se del grup. Buscar al maillot el mòbil, treure'l, apagar-lo, guardar-lo. I ja hi som. Pujada. La Seu. El Valira. Plat gran, plat petit. Frontera. Pujada. Plat gran, plat petit. Sant Julià, plat petit. Andorra La Vella, plat gran. Tibar. Avituallament. Respirar.

Pico quatre coses, omplo bidó i arreplego un petit sandvitx per trencar la monotonia de les barretes energètiques. No me'l menjo encara perquè ara toca pujar fins el cel. L'Envalira, el port de muntanya asfaltat més alt dels Pirineus, és una trentena de kilòmetres més amunt. Així que em reservo el pernil dolç per a Canillo, on suavitza l'ascensió, però quan hi sóc busco a les butxaques i no apareix, o m'ha caigut o l'he oblidat a l'avituallament. Toca barreta.

A l'alçada del Tarter

Seguim remuntant el Valira que baixa encabritat de les muntanyes que desgelen acceleradament la ingent quantitat de neu acumulada durant l'hivern i la primavera. A partir del Tarter i, sobretot de Soldeu, les rampes es fan més dures, i la minsa treva que donen a la part final del port queda anul·lada per l'altitud del colós (2408 msnm). Sensació de pujar a càmera lenta, mentre l'aigua cristal·lina que davalla pels vorals, si no estigués gelada, convidaria a la remullada. 

La baixada és una llauna. El vent pica fort i provoca una sensació desagradable d'inestabilitat. Al Pas de la Casa, el caos, tant de vehicles per fer benzina com de vianants francesos que creuen la carretera per fer les compres. A la frontera, messieurs les flics tenen aturats els cotxes i ens reserven un carril. Pas de bagnole, alors on y va. 

Coronant el Pimorent

Poc després s'acaba la baixada i comença la remuntada, d'uns tres kilòmetres, per atacar el coll de Pimorent, per l'esquena i a traïció. Tot i això el vent pica de cara i començo a passar molta gent, alguns dels quals m'havien avançat baixant. Corono - m'encanta aquest racó - i enceto el descens, molt més llarg per aquest vessant, cap a Porta i l'Alta Cerdanya. Poc abans d'encalçar la carretera que ve del túnel, més plana i rectilínia, rebo companyia. Em trec l'armilla com puc per no perdre'n la roda. Atrapem un parell més i durant una estona funcionen els relleus. Creixem fins a ser un quintet, però els ritmes són molt diferents. Tres es queden darrere i un se'n va per davant. 

Passada La Tor, giro el cap veig amb alegria que s'apropa un bon grup. Per fi, una mica de descans. Passem Ur, Enveig i ens apropem a La Guingueta. El ferm és terrible, ple de sots. O saltes o saltes. La diferència és la voluntarietat. Frontera, Puigcerdà, rotonda i els voluntaris ens diuen un kilòmetre. Potser fan curt. Pujada forta. El grup es desfà. Reconec que confiava fer millor temps, però ja que estem aquí, ho dono tot per baixar de les cinc hores i mitja i millorar lleugerament les anteriors participacions. 

Estressant i exigent, haurà estat un bon entrenament per a la Quebrantahuesos del proper dissabte? Penso que sí. Aviat ho explicaré. Ara, el cap posat en la méteo.