Glacier d'Argentière

Malgrat que tinc bastant tocats els genolls i els malucs, la il·lusió per veure els blocs de gel atenua el mal de les cames. Arribar-me fins a l'estació de tren de Chamonix ha estat ja una petita excursió. Quatre parades vall amunt, toca baixar. He d'empalmar amb el telecabina que em pujarà a la Croix de Lognan. En baixar-ne ja veig el glaciar, és aquí mateix, el podria tocar amb la mà, però encara he de superar dos-cents metres de desnivell. Seguint una pista de pendents notables. Molt piano piano. He disminuït bastant la càrrega de la motxilla. Ara sóc un turista més, i sort que vaig comprar el bonus dels remuntadors.

Malgré que j'ai assez malades les genoux et les hanches, l'illusion pour voir les séracs atténue le mal des jambes. M'arriver jusqu'à la gare de trains de Chamonix a été déjà une petite excursion. Quatre arrêts vallée en haut, il faut descendre. Je dois prendre la télécabine qui monte jusq'à la Croix de Lognan. En en descendant déjà je vois le glacier, c'est ici, je pourrais le toucher avec la main, mais je dois encore surpasser deux cents mètres de dénivellement. En suivant une piste de pente notable. Beaucoup de piano piano. J'ai assez diminué la charge du sac à dos. Maintenant je suis un touriste plus, et chancé pour avoir acheté le bonus des remontoirs.
La visió arran del gel és espectacular, barrejada amb un sentiment profund de llàstima per la consciència del retrocès d'aquests glaciars. Fa dues dècades arribaven a fons de vall. Ara cal agafar una cabina i pujar caminant per arribar-hi. El retorn el faig pel camí del Chalet de Lognan, per variar les perspectives. Els torrents condueixen una aigua cristal·lina cap a l'Arve que les dipositarà en el Roina, una centena de quilòmetres més avall.

La vision près de la glace est spectaculaire, mêlée avec un sentiment profond de dommage par la conscience du retrocès de ces glaciers. Il y A deux décades ils arrivaient au fond de vallée. Maintenant il faut prendre une cabine et monter en marchant pour y arriver. Le retour je le fais par le chemin du Chalet de Lognan, pour modifier les perspectives. Les torrents conduisent une eau cristalline vers l'Arve qui les déposera en le Roine, une centaine de kilomètres plus en bas.

Si mai veniu per aquí, sigueu prudents i no abandoneu el camí. Especialment no se us acudeixi caminar per la part de sota els blocs, perquè de tant en tant passa això... Si vous venez ici, soyez prudents et n'abandonnez pas le chemin. Spécialement il ne vous vienne pas dans la pensée de marcher sous les séracs, parce que de temps en temps ceci passe...

Lac Blanc

El temps just per menjar i canviar a l'altre cantó de la Vall de Chamonix. Autobús fins a les Praz i telecadires fins a la cota 2385 msnm, a l'estació anomenada Index. Com que l'altitud del Llac és si fa no fa la mateixa que el punt de partida el camí, sempre orientat al nord-est, permet anar fent, amb una visió espectacular de tot el Massís del Mont Blanc. Al principi, el propi cim i, a mesura que s'avança, les Agulles, els Drus, una espectacular perspectiva dels glaciars d'Argentière i de la Mer de Glace, separats pels més de quatre-mil metres de l'Agulla Verda. I finalment, la pròpia Agulla, que sembla emergir de les aigües del Llac.

Le temps juste pour manger et changer à l'autre côté de la Vallée de Chamonix. Autobus jusqu'aux Praz et télésièges jusqu'à la 2385 msnm, à la station appelée Index. Comme l'altitude du Lac est plus ou moines qu'au point de départ le chemin, toujours orienté au nord-est, il laisse faire, avec une vision spectaculaire de tout le Massif du Mont Blanc. Au début, la même sommet et, à mesure qu'on avance, les Aiguilles, les Drus, une spectaculaire perspective des glaciers d'Argentière et de la Mer de Glace, séparés par les plus de quatre-mille mètres de l'Aiguille Verte. Et finalement, cette aiguille, qui semble émerger des eaux du Lac.

Però abans alguns passos feixucs entre el rocallam i una última pujada que fa disparar les pulsacions. Per accedir finalment a la relaxada visió de les fredes aigües que fins fa poc dormien sota el gel. El rodejo per complet, no és gaire gran. I m'arribo al refugi. La panoràmica cap a la banda contrària de la Vall és inigualable.

Carrego aigua en el primer torrent que surt del llac i el segueixo per un camí que baixa bastant dret cap a l'estació de telecadires de La Flegère. A aquesta hora de la tarda, ja no funciona, però això ja estava previst. El que no està previst és el mal de genolls que m'acompanyarà des de pràcticament el llac fins a Chamonix, durant 1500 metres de desnivell, i de fet, que no m'abandonarà ja en la resta de dies que seré a la vora del sostre alpí.

Mais avant quelques passages pesants entre les rochers et une dernière montée que fait augmenter les pulsations. Pour accéder finalement à la relâchée vision des froides eaux que pendant l'hiver et le printemps elles dormaient sous la glace. Je l'entoure entièrement, il n'est pas très grand. Et j'arrive au refuge. Le panoramique vers le côté contraire de la Vallée est inégalable. Je charge de l'eau dans le premier torrent qui sort du noeud et je le suis par un chemin qu'il descend assez droit vers la station de télésièges de La Flegère. À cette heure de l'après-midi, ielle ne fonctionne plus, mais ceci était déjà prévu. Ce qui n'est pas prévu est le mal de genoux que m'accompagnera depuis pratiquement le lac jusqu'à Chamonix, pendant 1500 mètres de dénivellement, et en fait, que ne m'abandonnera pas dans le reste de jours que je serai près du plafond alpin.

Una tortura, baixar de 2300 msnm fins a 800 msnm amb coixera. Només he respirat pujant, en un tros de camí que s'enfilava ben dret cap al misteriós i màgic indret de Le Floria. Una terrassa ambientada com si fos un bar, però abandonada, amb maniquís, i unes vistes genials sobre el Mont-Blanc. I un rètol que diu que aquell lloc és el que qui hi sigui vulgui. Un moment de pau, en tot cas, abans d'arribar ben entrat el capvespre a Chamonix, no sense abans haver gaudit dels darrers rajos de sol acomiadant el Mont-Blanc des del Petit Balcon sud.

Une torture, descendre de 2300 msnm jusqu'à 800 msnm boiteux. J'ai seulement respiré en montant, dans un chemin qui grimpait bien droit vers le mystérieux et magique endroit de Le Floria. Une terrasse ambientée comme si c'était un bar, mais abandonnée, avec maniquíes, et quelques vues géniales sur le Mont-Blanc. Et un écriteau qui dit que ce lieu est ce que celui qui y sera voudra. Un moment de paix, en tout cas, avant d'arriver bien entré la tombée du jour à Chamonix, pas sans avant avoir joui des derniers rayons de soleil renvoyant le Mont-Blanc depuis le Petit Balcon sud.

De l'Aiguille du Midi a la Mer de Glace

L'Agulla del Midi, la punxa de la dreta, des del punt d'inici de l'excursió.

L'Aiguille du Midi, la pointe de la droite, depuis le Plan de l'Aiguille, ou commence l'excursion.

He pujat en la primera cabina que sortia cap a l'Agulla del Midi. L'arribada a dalt és espectacular amb un túnel de glaç com a avantsala a l'exterior. Un cop a fora, la temperatura de dos graus positius, la neu, els alpinistes que tiren més amunt, i les vistes des del 3842 msnm. El Massís del Mont Blanc als peus, i el propi cim, els sostre dels Alps, que es pot mirar de tu a tu.

J'ai monté dans la première cabine qui sortait vers l'Aiguille du Midi. L'arrivée en haut est spectaculaire avec un tunnel de glace comme avantsalle à l'extérieur. Un coup à dehors, la température de deux degrés positifs, la neige, les alpinistes qui marchent plus en haut, et les vues depuis le 3842 msnm. Le Massif du Mont Blanc aux pieds, et la sommet, les plafond des Alps, qu'on peut regarder en face.

De baixada, paro a mig camí i començo l'excursió. És una ruta amb tendència a baixar, ja que es parteix de 2310 msnm i s'arriba quatre-cents metres més avall. Però el desnivell positiu que es va acumulant no és tan mínim com sembla. Especialment, perquè val la pena, a la part final remuntar el collet que mena a la Signal Forbes, a 2200 msnm, des d'on s'obtenen bones vistes aèries sobre la mar glaçada.

Au descente, j'arrête à mi-chemin et je commence l'excursion. C'est une route avec tendance à descendre, puisque on part des 2310 msnm et on arrive quatre cents mètres plus en bas. Mais le dénivellement positif qu'on accumule n'est pas petit. Spécialement, parce qu'il vaut la peine, à la partie finale remonter le col qui mène à la Signal Forbes, à 2200 msnm, depuis où on obtient des vues aériennes sur la mer glacée.

Excursionistes amb els Drus al fons. Excursionnistes avec les Drus au fond.

La boira acompanya durant la primera part del camí, sense arribar a cobrir-lo, però produint corprenents efectes sobre les agulles de Chamonix. El camí, anomenat aquí Le Grand Balcon Nord, no és difícil, orientat sempre cap al nord-est, està ben marcat i semblaria estrany poder perdre'l. A més, no és gens solitari, en qualsevol moment hi ha algú a la vista.

Le brouillard accompagne pendant la première partie du chemin, sans arriver à le couvrir, mais produisant des beaux effets sur les aiguilles de Chamonix. Le chemin, qu'on appél ici, Le Grand Balcon Nord, n'est pas difficile, orienté toujours vers le nord-est, il est bien marqué et ne semble possible pouvoir le perdre. En plus, il n'est pas du tout solitaire, à n'importe quel moment il y a quelqu'un à la vue.

Al davant segons es camina la major part del temps, Les Drus i l'Aiguille Verte, apuntant al cel a l'altra riba de la Mer de Glace. Al desviament cap al Senyal Forbes, s'inicia un sender molt estret que es recargola per la muntanya per a grimpar fins a gairebé l'alçada de la qual he començat. La baixada, per tant, empinada fins el telefèric que porta a Montenvers. Devant comme on marche la plupart du temps, Les Drus et l'Aiguille Verte, en visant au ciel à l'autre rive de la Mer de Glace. À la déviation vers le Signal Forbes, un sentier très étroit qui est retordu par la montagne pour grimper jusqu'à presque la hauteur dont j'ai commencé. La descente, par conséquent, en forte pente, jusqu'au téléférique qui porte à Montenvers.

A l'esquerra, la Signal Forbes. Sota aquestes línies, la Mer de Glace en visió general i detallada. Observeu els alpinistes i les esquerdes!

À gauche, la Signal Forbes. Sous ces lignes, la Mer de Glace en vision générale et détaillée. Observez les alpinistes et les éclisses !

Pel seu escàs desnivell, especialment si s'evita la Signal Forbes, és una excursió que es pot fer en família i amb petits, si estan avesats a caminar.

Dû à son maigre dénivellement, spécialement si on évite la Signal Forbes, c'est une excursion qu'on peut faire en famille et avec des petits, s'ils sont familiarisés à marcher.

Avinyonet - Olesa (coses pendents)

Olesa de Bonesvalls

Aquest és el tipus d'entrenament que fa molts mesos hauria d'haver estat fent, però la neu que no ha parat de caure des del novembre passat ha fet que la bici estigués penjada massa temps al garatge, i ara em vegi obligat a buscar recorreguts suaus per a no malmetre més el genoll. La carretera que surt d'Avinyonet del Penedès i s'endinsa cap a Begues via Olesa de Bonesvalls és una bona opció. Terreny lleugerament sinuós, però sense rampes destacables. Com a inconvenients, trànsit moderadament alt, absència de voral i alguna corva que per al ciclista no, però al conductor li pot sorprendre. I, per suposat, els camions que van i venen de les canteres de pedra.

El genoll es queixa, tot i que ja no és el mal d'Ordino ni dels dies posteriors a la Montsec-Montsec. Al recorregut he trobat uns quants ciclistes, un d'ells a peu. Un veterà a qui tres punxades havien deixat sense recanvis. Em diu que intentarà arribar-se a un restaurant proper i intentarà que algú l'apropi. Va al Prat de Llobregat! Li deixo la meva càmera i me'n torno cap a Avinyonet del Penedès, on he deixat el cotxe, pensant que jo en tenia dues més, però les havia deixat a casa. Així, torno a recórrer el mateix tram de carretera i prop de Begues giro cua i cap al cotxe, afortunadament sense punxar.

Després vaig a veure algú, que fa també mesos que havia d'haver conegut...

Benvingut al món més tronat dels que conec

A la tarda, visita al metge i la fisio. El seu consell, com és habitual, repós. Miraré de negociar amb mi mateix per fer-los una mica de cas. De moment, que em vagin fotent canya per posar la cama al seu lloc, que per la meva part ja he renunciat a l'Orbea Road Experience, amb la crono al Coll d'Ordino que tant de gust em venia aquest proper dissabte.

Ordino - Arcalís (cita amb el Tour, i amb la tendinitis)

A 50 mts de l'arribada (més enllà no deixen passar)

Cal llevar-se d'hora per anar a veure una etapa del Tour, i més si s'ha de fer part del recorregut que faran els ciclistes (en el cas d'avui, Barcelona - Arcalís). Les carreteres les tallen al trànsit bastant abans del pas dels corredors.
Per ser el Tour he tingut sort i he pogut pujar amb el cotxe fins a quatre km de l'arribada, i a més, he pogut aparcar arran de carretera, la qual cosa em facilitarà la sortida. Havent muntat la bici inicio el descens cap al principi del port patint per l'evolució del genoll.
Només començar a pujar que ja el noto carregat. L'ascensió és força assequible, llevat del famós pas pel Serrat, que com he comprovat baixant ja concentra bona part d'aficionats. Provo de no forçar. És una llàstima perquè el cos em demana més.
Curiosament, al pas pel Serrat, on hi ha unes "rampetes" que en algun cas superen el 15%, deixo de notar el mal. El ritme del cor s'accelera i insinua com de dur deu ser pujar aquest tram a ritme de competició i després de més de 200 km com faran els professionals. És per això que aquest coll l'han catalogat com un HC (Hors categorie, fora de categoria), però res a veure amb els HC més coneguts (Tourmalet, Aubisque, Galibier, Croix de Fer).
Passat El Serrat el mal al genoll torna i ja no m'abandonarà fins a dalt de tot, i ni això, perquè hores després la molèstia persistirà, cosa que em farà abandonar la idea de seguir les dues etapes que queden als Pirineus.

Aquí es veu el desnivell que hi ha entre 4 km per l'arribada i l'anella on comença l'últim km

A 4 km paro i agafo la càmera de fotos que guardava al cotxe. No era qüestió de carregar-la a sobre tota l'ascensió. Acabo de passar l'entrada principal de l'estació d'esquí, on hi ha una de les rampes més dures que queden.

Sota la pancarta de l'últim km, juntament amb la coneguda anella d'Ordino

A dalt les fotos de rigor, i baixant el caos organitzadíssim que acompanya al Tour (estan penjant una pancarta del Carrefour, cotxes, autocars i ciclistes que pugen i baixen...)
Un cop al cotxe a esperar, primer la caravana publicitària -un espectacle- i més tard l'arribada dels corredors. Llàstima que el grup de favorits ha passat tot agrupat, amb Armstrong i Contador al capdavant.

Ordino - Arcalís, un entorn privilegiat per a disfrutar d'una competició com el Tour

La Montsec-Montsec (tot saltant el Montsec d'Ares)

Buff! Aquesta marxa és nova però promet que agafarà volada entre els més exigents. Són 156 km amb 3100 mts de desnivell, i amb unes temperatures que avui han fregat els 40 graus. Per a fer algunes comparacions, és més o menys el desnivell de la Quebrantahuesos, però amb 50 km menys, és a dir, que les pujades són més dures. Especialment el Coll d'Ares, una antiga pista forestal que han asfaltat i han afegit a les opcions dels ciclistes de carretera. La pròpia web de la Marxa planteja una comparativa interessant amb colls molt més coneguts com La Bonaigua, Bracons o l'Aspin...

Forma part del circuit de l'Alt Pirineu de la Federació Catalana de Ciclisme. Se surt de Balaguer i s'enfila cap a Àger, primera dificultat muntanyenca. Des d'aquí es veu la mola immensa del Montsec i sembla mentida que haguem de pujar fins allà dalt. Després d'un descens realment ràpid, amb carretera ampla i corves poc complicades comença l'ascensió a aquest nou colós del ciclisme a Catalunya. Són 14 km amb una mitjana del 6-7% amb quilòmetres sencers mantinguts sobre el 8%. Força dur, la veritat. La baixada és complicada. Estreta amb molts punts amb grava i corves molt tancades. Al final, s'arriba al Pont de Muntanyana, a la Franja de Ponent, administrativament l'Aragó. En aquest punt comença el Coll de Montllobar, que ens mena a Tremp, i començo a sentir els primers símptomes de cansament i al genoll una molèstia contínua que fa ferum de tendinitis.

Arribats a Tremp toca agafar una sèrie de carreteres secundàries que encaminen la tornada a Balaguer, però cal pujar abans l'Alt de Fontllonga. Uns sis km sobre el Pantà de Camarasa, que després de la que portem a sobre i amb la temperatura que fa a aquella hora tan central es fan insuportables. D'aquí a Balaguer, trenta km més sobre un terreny més còmode, i en el meu cas, en solitari.

Arribo al límit de les meves forces. Feia temps que no apurava com avui. Un 9 per a l'organització que servia aigua fins i tot des de les motos. I no és un 10 perquè als avituallaments vaig trobar a faltar que la beguda estigués més freda. L'atenció a l'arribada immillorable. Mil gràcies a l'Aida, la metgessa pels seus consells i atenció.