Canal du Midi (Etapa 3: Carcassona - Le Somail)

DIMECRES, 10 D'AGOST: CARCASSONNE / LE SOMAIL | 66 KM

La ciutadella medieval de Carcassona vista des del canal     

Avui ha estat el dia d'ella. Tot i que ahir a la nit, la Jud no tenia clar com estaria avui, per com havia arribat de cansada a Carcassona, surt com un tret, i cobreix en un tres i no res la distància que ens separa de Tresbès, una tretzena de kilòmetres. Una curta parada per admirar el poble, port important des de l'obertura del Canal i que segles abans havia estat arrasat per les tropes de Simon de Montfort. I després, més del mateix. Ella va a mil per hora (bé, vint, però ja és molt, tenint el compte el terreny) i jo al darrere.   

Tresbès (Trèbes en francès)

Després de Tresbès trobem una triple resclosa que salva un desnivell de gairebé 8 metres. La idea avui és pedalar més de la meitat de l'etapa abans de dinar, a diferència d'ahir que vam parar a Castelnòu d'Arri bastant en la primera part, però qui podia passar de llarg un indret com aquell! Així que fem via cap a La Marselheta. Sis kilòmetres més endavant atenyem la resclosa de l'Aiguille i entrem en país vinícola. Mitja dotzena més de milers de metres i ens asseurem per fi a menjar, al port, pont i restaurant de La Redòrta.

El port de la Redòrta

Així que avui dinem quan toca, però no el que toca. Menú completet, amb pizza inclosa, vinet rosat, postres. A fora la calor pega - està augmentant a mida que ens apropem a la Mediterrània i els núvols del primer dia són ara cars de veure. Fóra el moment d'anar cap el cotxe i engegar l'aire condicionat per seguir viatge, però, ups, si anem en bici!

Després que el dinar no se m'hagi posat gaire bé, ha estat ella la que ha acabat animant-me en l'última part de l'etapa, que a mi se m'ha fet bastant feixuga. Contenta d'haver sortit de dubtes i d'haver-se convençut del que li deia ahir a la nit, que cada dia és una història, i que de vegades, si ens hem alimentat bé i descansat prou, després d'un dia esgotador experimentem un sorprenent augment de forma.

El terreny que separa la Redòrta del Somail és de corriol estret en un primer moment. Després, passat la localitat d'Omps, que obre la porta de l'Aude vinícola, es fa difícilment ciclable i és per això que trobem una alternativa asfaltada al marge del canal. És un tram més còmode per a pedalar, però en abandonar els arbres de ribera, també queda desprotegit de la inclemència del sol de les tardes estiuenques. Un cop tornem a resseguir estrictament el canal, arribem sense més al Somail. Important port que té multitud d'ofertes gastronòmiques i d'allotjament, i fins i tot nocturnes.

Castelltallat... no és Montserrat

Camí de la carena de la serra de Castelltallat

No fa molts dies, parlant amb un gran aficionat a la bici que pedala pel Bages (quan no conquesta colossos del Pirineu), em va desvetllar que a la serra de Castelltallat s'hi arriba per asfalt i que té sortida per l'altra banda. Jo només m'hi havia endinsat una vegada i fins a Sant Mateu. I el més inquietant, els seus companys de sortides sostenen que té rampes com les de Montserrat, o més dures. Això s'havia de veure.

Vista des de la serra de Castelltallat. Montserrat al fons

La pujada comença a Callús, sis kilòmetres al nord de Manresa. Una recta d'un miler de metres guanya alçada de manera molt suau en paral·lel al Cardener i a partir d'aquí s'encadenen quatre kilòmetres sinuosos en què es va apuntant al nord-oest, precisament d'on pica el vent avui. És un tram que no dubto que té alguna rampa, potser del vuit, però durant el qual no crec que la mitjana superi el 6%. Ull, que ho dic a ull. 

Un kilòmetre molt suau i s'arriba a Sant Mateu de Bages. A partir d'aquí, el tram desconegut. Carretera amb molt bon estat i pujada realment còmoda en què només és remarcable alguna rampa a partir i sobretot al voltant del kilòmetre onze.

La carretera s'acaba dos després i desemboca en una pista asfaltada, estreta, amb una primera rampa inquietant i l'asfalt en mal estat. Un rètol indica l'observatori de Castelltallat, a sis kilòmetres més. Penso que és aquí on la cosa es posarà dreta. Però no, menys de mil metres i s'assoleix la carena, i a partir d'aquí tobogans fins que passat l'observatori comença la baixada per l'altra banda.

I ara cap a on? Quin país!

Realment no és comparable amb Montserrat. Tanmateix una pujada molt recomanable, d'una catorzena de kilòmetres que s'empalmen amb una carena amb molt bones vistes sobre part del Bages i l'Alta Anoia. A la baixada el ferm millora tot i que no pot ser tan alegre com el pendent permetria perquè la carretera és realment estreta. Desemboca en un coll sense senyalització. Ara no sé on sóc. Quin país...
 

Per què no comptem?

Heus ací un sistema per a comptabilitzar els vehicles que transiten per una via. Però si ens fixem, exclou els ciclistes, que en principi circulem pel voral, quan és ample com aquest.
Així que, qui s'estranya que no ens tinguin en compte a l'hora de planificar la circulació en les nostres carreteres?

Volta a Les Malloles

Arribant a Calaf

Escapada de quatre hores per a trencar la rutina de petites sortides de tarda. 100 km ben rodons per a baixar a Igualada, arribar a Calaf i tornar per Copons, fent dues ascensions a Les Malloles, abans de retornar a Igualada i afrontar el coll del Bruc per retornar a Montserrat.

Des d'Igualada, prenc la carretera de Prats de Rei, que en una dotzena de kilòmetres em deixa als molins eòlics que coronen la Serra de Rubió. Pujat per aquesta banda, l'edició del 2010 de La Vuelta el va considerar de tercera categoria, i el va batejar com a Alt del Refugi. Les Malloles, per entendre'ns. Uns kilòmetres avançat el descens em desentenc de la carretera i prenc un camí rural cap a Les Coromines. 

D'aquesta manera surto en alguna banda a tocar de l'Eix Transversal, entre Aguilar de Segarra i Calaf, cap a on apunto la roda davantera. 

Després terreny favorable amb vent en contra. Mirar d'acoplar-se a la bici i prémer amb força els pedals. És el moment rodador de la sortida, en què quasi quasi arribo a pulsacions de pujada... I parlant de pujades, després de Copons, toca encetar-ne la segona, que també em mena als molins. Per aquesta banda es passa Rubió, i és precisament en aquest punt que la carretera es posa dreta. Al pas pel poble, i un o dos km després. La resta és força assequible.

XII Pujada al Turó de l'Home

Participants afrontant el darrer kilòmetre de l'ascensió

Llarg, molt, i dur. Els vint-i-sis kilòmetres i els mil cinc-cents metres d'altitud que separen Sant Celoni del capdamunt del Turó deixen poc marge als matisos. Un alt de Categoria Especial sense cap mena de dubte. La marxa que organitzen els del club ciclista Sant Celoni per les festes locals és una petita bogeria. Pujar i pujar des del primer moment. No hi ha més. Cadascú al seu ritme, però tots amb la llengua fora per si s'ha de recollir el cor que en qualsevol moment mirarà d'escapar-se per la boca. I això perllongat durant prop de dues hores.

M'he tornat a quedar a prop de rebaixar l'hora i tres quarts. De fet, he fet cinquanta segonets més que l'anterior vegada en què havia participat. Una petita llàstima. Cinquanta segons que potser no hauria perdut si a la sortida no m'hagués despistat fent una foto. Seré burro, seré burro, m'he repetit en els primers kilòmetres. Dues setmanes preparant-la i se m'escapa el grup. No és que serveixi de gaire rodar en pilot en una pujada així, però en els primers kilòmetres sí que permet anar una mica més còmode. De tota manera, el paquet es desgrana de seguida en un rosari de corredors, així que cadascú a la seva.
De tota manera, satisfet, per haver mantingut una pujada molt constant, fins i tot en els últims sis kilòmetres, que són realment els més durs - duríssims -, que no només no se m'han ennuegat sinó en què he pogut posar un puntet més fins a l'acceleració final, passada la tanca del Parc. Aquests darrers sis mil metres presenten, a banda d'unes rampes de consideració en què s'arriba a fregar un 18%, un ferm en estat pèssim, amb enormes forats i sovint branques per terra, que fan quasi tan dura la baixada com la pujada. 

Molt bon ambient durant la marxa, una decisió encertada haver baixat un kilòmetre abaix l'avituallament de l'arribada (més resguardat de vent que a dalt) i un bon esmorzar al pavelló d'esports, un cop de retorn a Sant Celoni.

Canal du Midi (Etapa 2: Avinhonet de Lauragués - Carcassona)

DIMARTS, 9 D'AGOST: AVIGNONET LAURAGAIS / CARCASSONNE | 71 KM

Sortint d'En Jouti, la Gîte d'étape

Abandonem la casa després d'esmorzar ben acompanyats per la mestressa, que ens remarca que el poble està agermanat amb Avinyonet de Puigventós, a l'Empordà. I parlem una mica de l'occità i el català i aquestes coses.
Avui la ruta ens reserva molts racons interessants, alguns d'especial bellesa, com el port de Castelnòu d'arri (Castelnaudary en francès), d'on és la imatge que obre aquesta crònica. Però abans ens hem d'arribar a un indret d'importància cabdal en aquest canal.
El Seuil de Narouze és... un col!! No és broma, no. Amb 189 metres d'altitud, separa l'Alta Garona de l'Aude i un cop coronat, tot és baixada fins el Mediterrani. Si fins ara veníem fent un 0,5% o menys de pendent ascendent, ara serà de descens.

Aquí cada gota d'aigua decideix si va a l'Atlàntic o al Mediterrani

Diu la llegenda que Pierre-Paul Riquet el cervell constructor del Canal du Midi, coneixedor dels terrenys per on davallen les aigües que provenen de la Muntanya Negra, va veure caure voleiant una fulla i en el precís punt on va tocar terra va fixar la divisòria d'aigües. Gràcies a salvar aquest coll, els francesos van guanyar una monumental via de transport de costa a costa sense haver de vorejar la Península Ibèrica. Que no és poc! A finals del XIX, amb l'aparició del ferrocarril, el canal va entrar en desús.
Aquest collet introdueix una diferència important per als cicloturistes. S'ha acabat l'asfalt. A partir d'aquí serà pràcticament tot terra. De vegades bona pista i de vegades corriols, i sovint amb emprenyadores arrels i branques que anar esquivant o trepitjant.

Abans, però, parem a Castelnòu d'arri, que ens ha entrat gana. Al mateix port, hi ha una terrasseta d'un local dels que aquí en diuen Bar à vins. Com el seu nom indica, fan taules que es poden ben acompanyar amb copes de vi, que amablement aconsellen. A la foto es pot observar el tiberi que ens vam endossar. Què?! Anem en bici, però també estem de vacances.
Seguim camí, podríem dir que panxacontents. Tot i que la guia que seguim ens proposa desviar-nos del canal i seguir per carretera per visitar l'Abadia de Sant-Pàpol, nosaltres seguim fidels a l'aigua i ens arribem a Bram. Al poble visitem una farmàcia a comprar les quatre coses que va manar el doctor ahir. Un súper, i un cafè.

Tornant al canal, més camps de gira-sols. N'està ple. Ens queda el tram més, diguem-ne entretingut, del dia. El camí esdevé la major part del temps corriol, on les arrels del plàtans són contínues i ens recorden cada pocs segons que fa dos dies que portem el cul enganxat a un selló. Trobem un grup nombrós amb qui ja vam coincidir ahir i que anem retrobant durant l'etapa. Anem fent, ritme alegre. És la part que podríem definir com a més "betetera" del viatge, tot i que li podem posar moltes cometes.
Al final, arribada a Carcassona, on ens esperen dutxa, un bon sopar ara sí amb pasta per carregar hidrats, i una agradable passejada pel canal a peu, on poc a poc van apagant-se les llums dels petits vaixells que hi ha ancorats. 

Montserrat, amb el Turó a la vista

El Monestir vist des de la carretera de Collbató a l'Aeri

Moment culminant aquest matí de dues setmanes en què he estat treballant específicament el que no havia fet en tot l'any, les pujades a ritme alt. No he fet entrades per no ser repetitiu, excepte la del Montseny, perquè el paratge s'ho valia. I perquè va ser la més llarga. Deixo estar les kilometrades i em poso a fer feina, que el primer dia fa molta mandra però que en la seva progressió dóna molta satisfacció.

Inicio l'ascensió des de Monistrol. Miro el rellotge, les 11.21h. Montserrat és el meu banc de proves, de fet l'únic lloc on regularment miro quan trigo. La setmana passada vaig fer 40'20", així que avui he d'arribar abans de les 12h. Com si fos un clergue o un devot, que no és el cas, amb presses per arribar a l'Angelus.

Mantinc un ritme bo la primera meitat, i en realitat durant tota la pujada, però em fa la sensació que hi ha algun tram que vaig una mica lent. Em motivo per patir, tot i que de tant en tant miro de prendre aire. A la barrera del pàrquing miro de carregar el 39 - porto triple, però abandono la idea poc després. Quan hi arribo veig que he fet 38'30" i em sorprèn. A 3'40" de la millor marca, però tampoc tan lluny dels 37' que feia fa divuit anys, així que satisfet.

Ara amb la il·lusió d'apropar-me a la hora i tres quarts que vaig fregar l'única vegada que he participat en aquesta espectacular marxa que és la Pujada al Turó. Ens hi veiem?