Anar fent quilòmetres, anar pujant el ritme

Avui he arribat amb la sensació que l'exercici ha cuallat. D'haver donat un petit salt qualitatiu. Especialment pel fet de no haver arribat gens cremat. L'esport acaba sent addictiu quan es fa i no s'acaba trinxat. Ruta llarga, per a ser de tarda i per les dates. Capellades, Vallbona, Piera, ja hi som. Cap amunt. Després el terreny és més ondulat, però el trànsit s'intensifica, la castanyada, divendres. Quin descans quan trenco abans de Martorell cap a Gelida! Menys d'una hora, anem bé. A la pujadota passo un home que corre, buff. La carretera de Gelida és un balcó privilegiat sobre el Penedès i l'Anoia premontserratina. A l'entrada de Gelida em passa un ciclista i em forço una mica. El vaig seguint bé. Poc després ja parlem. És d'Olesa, i per la gent que em diu que coneix deu anar bastant fort. Em comenta que ja acaba la temporada. Jo la començo ;)

Passat Sant Sadurní, un cop enfilada la carretera de Torrelavit, ens acomiadem. A ell li queden més quilòmetres, i a mi em toca anar afluixant, que quasi porto dues hores pimpam pimpam. A més, em vull desviar per arribar-me al Pla del Penedès. Hi ha un collet que m'agrada molt pujar i baixar per les dues bandes. Des de dalt, la panoràmica és amplíssima telonada pel massís de Montserrat, ben estiradet per aquesta perspectiva.

Paro a Sant Pere de Riudebitlles que m'he quedat sense líquid, en un bar on dos homes tenen entaulada una conversa interessentíssima sobre l'origen de la Biblia. Llàstima que se'm faria fosc. Un quilometretet enllà, he remuntat fins a la rotonda de la C15. M'hi fico, carretera ràpida pels motoritzats. Alguna rampota, però en general amb tendència a baixar fins a Capellades. La remuntada fins a la ronda Capelló, com sempre, la cirereta del pastís.

Volta a La Llacuna

A primera hora del matí la boira inundava la fondalada sobre la qual està situada Capellades, com correspon a un dia normal de tardor marcat per l'anticicló. Al moment de començar a rodar, començada la tarda, un sol lleugerament esmorteït escalfa amb la intensitat ideal per a fer esport a l'aire lliure.
Les carreteres de la zona són tranquil.les i avui sí he pogut disfrutar dels colors de les vinyes, travessant paratges solitaris en què els tractors recorren curts trajectes entre els camps i els petits pobles.
La ruta, coneguda pels ciclistes de la zona com la volta a La Llacuna, enllaça Carme, Santa Maria de Miralles, la Llacuna i Sant Joan de Mediona, per la qual cosa el perfil era de pujada al principi i de descens cap al final. Dues hores molt agradables.

Diada Montserratina... com cada any

La novetat enguany era la preinscripció per a la Montserratina, cosa que feia pensar en una experiència com la de la pujada de tv3 d'ara fa un any, però la veritat és que quan passo per la cruïlla de Monistrol molts ciclistes ja pugen cap al monestir. A la sortida diuen que l'avantatge de començar a l'hora estipulada és que els Mossos tallaran la carretera, però a l'hora de la veritat tampoc no ha estat així. A l'entrada del pàrquing, com cada any, també donaven tiquets pel pin commemoratiu, així que al final cadascú per la seva banda, que potser és la gràcia que té.

Un cop dalt, a esperar el clergat, que a més arriba tard, ja que, siguem religiosos o no, fins que no arriben els representants de l'abadia no podem recullir el "premi". Aquest any fa una temperatura agradable i per sort no ens refredem gaire mentre esperem. Com d'altres anys...

De baixada ens creuem amb les clàssiques cues de cotxes que s'arriben a Montserrat cada diumenge, i a baix a la carretera, els bars plens de ciclistes. Com cada any...

El Montcau. L'alta muntanya a escala

El Montcau, l'únic cim, juntament amb la Mola, que hi ha entre Montserrat i El Montseny, a cavall de Terrassa i Manresa, ofereix la possibilitat de sentir-se dalt d'una muntanya amb una inversió mínima de temps i esforç.

El Coll d'Estenalles, prou conegut pels ciclistes de la zona, és el punt asfaltat culminant de les Valls del Montcau. S'hi accedeix des de Matadepera pel sud, des de Navarcles pel nord i des de Mura per l'oest. Hi ha un parell de zones d'aparcament on es pot deixar el vehicle.

A l'esquerra de la casa que el Parc té a la mateixa carretera, surt una pista forestal asfaltada que s'enfila de valent. La seguim i un cop s'acaba l'asfalt trobem una drecera a mà esquerra que puja de forma evident cap al cim. És una bona opció si no es té prou temps, però el més recomanable fóra seguir la pista principal que fa volta però suavitza l'ascensió i reservar la drecera per a la baixada.

Es pugi per on es vulgui, la part final convé atacar-la pel sud del cim. En pocs minuts la intuïció -i unes petites balises- ens menarà al capdemunt del Montcau, un dels pocs cims de la serralada Prelitoral que superen els mil metres.

Al cim, una privilegiada pamoràmica circular amb els Pirineus, la profunda depressió central, el Montseny a l'est i Montserrat a ponent, i la serralada litoral. Noslatres hem arribat amb els darrers rajos de sol, la qual cosa ens ha reportat una imponent posta de sol, rere la silueta retallada de Montserrat.

Per no deixar-se la pell

Estava disfrutant moltíssim en aquesta sortida. Més de dues hores d'esforç continuat però sense alts i baixos i amb una part final més còmoda per arribar més carregat de piles que matxacat. Pensava a fer una entrada al bloc enaltint el color que prenen les vinyes a la tardor, l'escalfor del sol suavitzada pel vent fresc. Malauradament, el final no ha estat tan agradable com la resta de la ruta per culpa d'un psicòpata que conduïa un golf vermell i poc després per un senyor de quelcom més que mitjana edat més aviat curt d'agilitat mental.
He fet una ruta circular per l'alt Penedès i l'Anoia, que enllaça Sant Joan de Mediona, Santa Maria de Miralles i Carme prenent com a inici i final la població de Capellades. Des de sempre hi ha gent que em comenta sobre la perillositat del ciclisme de carretera. A mi em fan més por d'altres coses. Això no obstant, la injustícia rau en el fet que la vida pròpia és sotmesa a un risc excessiu, per voluntat d'un altre. Ja sigui per excés o per omissió, ja sigui el malparit del golf que no té perdó després de depassar-me a escassos centímetres, com l'il.luminat que creu que les bicis que hi ha dins de les rotondes no compten en l'ordre de preferències.

No sabria precisar cada quantes sortides he patit un ensurt d'aquests, però per estimació n'hi ha per reflexionar. ¿Heu sentir mai a parlar d'un control per part dels agents de trànsit sobre la velocitat, la distància i el moment d'avançar ciclistes? No dic que no se n'hagin fet, dic si heu sentit a parlar-ne. Només la difusió per part de la premsa d'un parell d'actuacions així produiria un efecte positiu sobre la nostra seguretat, igual que ha passat amb l'excés de velocitat o l'alcohol. Ja no parlem de si féssim com els bascos i declaréssim algunes carreteres d'interès cicloturista. Són carreteres secundàries on els caps de setmana al matí no es pot passar de 40.
Ja se sap que de vegades hi ha pressa, que comença o acaba un pont, que esperen a la feina... però si avançar a un ciclista no és tan complicat com fer-ho a un camió! En canvi, es veuen maniobres impensables en altres situacions, com qui se situa al mig de la calçada en un revolt cec només per no esperar darrera la bici i avançar-la fàcilment en sortir-ne. Fa la sensació que es tracta de pura inconsciència com si, a diferència del camió, o un tractor, el ciclista es pogués suprimir en darrer cas, situació que desgràciadament no seria insòlita. A alguns la manca del perill propi els fa menysprear la vida dels altres. Al del golf és evident, i al preavi de la rotonda de La Torre sembla que, mentre només hi hagi en joc una òptica, endur-se algú per davant se li enfot.

Petit gran recorregut pel Baix Penedès

Aquesta és una de les meves rutes predilectes arran de costa. Curta - una quarantena de quilòmetres, ideal per fer cames sense enfrontar grans desnivells, i amb un afegit paisatgístic mercès al sorprenent pantà de Foix que presideix el castell de Castellet i La Gornal.
Vora la línia que separa les comarques de Barcelona de les tarragononines, aquesta antiga frontera entre la cristiandat i els musulmans, és avui un indret idoni per a fer la paradeta de rigor per al inqüestionable, per a quasi tots, esmorzar cicloturista.
Prenem com a sortida i arribada el poble de Cunit, amb gran tradició ciclista (web del CC Cunit). Enfilem la C31 cap a Segur i posteriorment Calafell, en el que és el tram menys interessant de la ruta, amb molt de trànsit - especialment agobiant si és estiu o cap de setmana amb bon temps. Arribem a una cruïlla i virem el rumb cap al Nord, en direcció a Bellvei. En arribar a la cooperativa, es gira a la dreta i, incorporant-se a la N340, apuntem la davantera cap a La Gornal. Aquí el trànsit torna a ser notable, però el voral és més ample i permet rodar amb tranquil-litat.
Arribats aquí deixem la nacional i tombem cap a Clariana. De nou la calma, i poc després del poble, un curt però deliciós descens ens reserva una veritable postal en eixir d'un dels seus últims revolts.
A Castellet paga la pena parar ni que sigui a fer un cafè. Passada la fortalesa, recorrerem la riba del pantà d'aigües verdoses fins a la presa i a partir d'aquí una successió de tobogans amb tendència a baixar ens menarà a Vilanova i la Geltrú, on no cal entrar perquè abans trobem de nou la C31 que ens conduirà a Cubelles i el seu tediós semàfor, darrer escoll abans de retornar a Cunit.