Una montserratina representativa...

La boira ha estat el teló que ha posat fi, oficialment, a la temporada en carretera. Un any en què algunes de les grans cites s'han vist condicionades i de quina manera per les malifetes meteorològiques. La Pallaresa va obrir la temporada pirinenca sota un xàfec descomunal. La pluja i el fred a la Quebrantahuesos, que van provocar més abandonaments que mai. Els cinc-cents ciclistes aixoplugats a la duana franco-andorrana a causa de la neu a la Tres Nacions. El dia de gossos que vam patir els poquets que vam afrontar la Volta als Ports d'Andorra. Pluja i boira van caure sense pietat també sobre els professionals a l'etapa que va acabar dalt del Tourmalet, al Tour. L'aplaçament de la primera Flecha - Rat Penat. I un incomptable nombre de plans que se'n han anat en orris perquè al senyor cel li ha donat per plorar en cap de setmana.

Així que, com no podia ser d'altra, per la montserratina, pluja, també. Una hora abans de llevar-me queia la del pop. Afortunadament, en el moment de sortit, només boira, fred, i això sí, el terra completament moll. De la muntanya de Montserrat no he vist absolutament res en tot el camí. Com si no hi fos. Com que pintaven bastos he accedit al monestir per la porta de servei, que en termes cicloturistes vol dir que hi he arribat des del coll de can Maçana, i no des de Monistrol.

Escenari fantasmagòric fins al peatge del pàrquing del monestir, on es recull el val pel pin commemoratiu, i a partir d'aquí els dos quilòmetres fins l'esplanada on posen les paradetes del mató. Aquest any ens han relegat una mica més lluny i ens hem quedat al primer pàrquing d'autocars. He detectat força malestar perquè anys enrere la trobada es feia sempre a la plaça de la basílica i ara fa dos anys que la concentració es queda abaix. Sembla que enguany feien obres a la plaça.

Gràcies al fred i la pluja, aquest any els records els han repartit abans de les deu, tal com anàvem arribant. Una decisió que saludo i confio que a partir d'ara sigui sempre així, no fent-nos esperar, creant llargues cues. Qui es vulgui quedar a esperar el clergat que ho faci, que d'altres volen fer via per aprofitar el matí o, senzillament, anar a esmorzar, com fem amb l'Àlex.

I qui diu que 28 kms no donen per a res? De tornada he estat assetjat per la llei de murphy. Què passa els dies que el terra és moll i hi ha brutícia? Que s'enganxen coses a les rodes. Què passa quan alguna és punxeguda? Que punxes. Què passa si quan canvies la càmera no mires bé que no quedi res a la coberta? Que tornes a punxar! Efectivament, tot això en un parell o tres de quilòmetres, ara sota algun tímid raig de sol, ara sota una pluja fineta. Sort d'un amable company de Manresa que m'ha deixat la segona càmera. Però bé, tot amb bon humor, acceptant que millor que aquestes coses passin a prop de casa i en un dia sense pressió, que prou sort he tingut aquest any.

Per la montserratina, tot s'hi val

S'ha de córrer? S'ha de córrer. I moure's, perquè si no...

Quasi dues setmanes sense activitat física, per diversos motius, uns de millors que d'altres. Un bloqueig molt gran a sortir amb la primeta, que descansa després d'un any ple de cavalcades. L'altra, la grosseta, espera el moment de travessar boscos i rieres, que aquests dies passats estaven massa enfangats. Els palets i taules esperen que les incipients neus que estan enfarinant el capdamunt de les muntanyes acumulin els primers gruixos de consideració.

Així doncs, queda córrer. Una assignatura que fa respecte, per la quantitat de complicacions que pot comportar. Començant per l'adaptació de les articulacions a una tasca més agressiva que les que fan habitualment. Una assignatura, però, que vull començar a cursar, ja que al cap tinc algun repte que altre sense rodes.

Fart de no moure'm, decideixo sortir al vespre, ja amb la foscor, amb el frontal. Tres quarts d'hora en què no sé la distància recorreguda, però no importa. Avui, era només una presa de contacte amb el nou medi, a veure quines sensacions aporta. I per sensacions, les de córrer de nit per la muntanya. Ha estat com córrer en un túnel. L'ull humà actua com una càmera fotogràfica programada en automàtic. I si es concentra en un punt on la llum és molt més gran que a la resta de l'"enquadre", el resultat és que fora del cercle que projectava el frontal, no veia res. Fora d'aquest cercle que amb prou feines serveix per veure on trepitjaràs a la següent passa, negre absolut. Només els sorolls inquietants del bosc de nit i de tant en tant alguna branca que m'assaltava. No veia si per davant tenia pujada o baixada, si era recte o el camí traçava un revolt. Sort que coneixia el terreny.

Abans que arribi la Paula

Quilòmetres i quilòmetres que havien estat projectats en centenars de cervells perquè centenars de bicicletes els recorreguessin durant aquest pont llarg, que se'n van en orris per culpa de la Paula. Paula és com han batejat la potent borrasca que fa dies que es gesta en un remolí perfecte enmig de l'Atlàntic i que poc a poc està arribant a la Península. Dissabte al matí, el temps està d'aquella manera, però avui sí tinc ganes de sortir a pedalar. I quan hi ha ganes, pujar costa menys.

De sortida el collet que separa Collbató del Llobregat, amb la seva agradable successió de revolts en baixada fins a la carretera de Monistrol, on començo la pujada a Montserrat, la que podríem anomenar clàssica. No obstant això, poc després de mitja ascensió, uns dos-cents metres abans de la font dels monjos, trenco per la petita pista asfaltada que comunica amb el veïnat de la Calsina i posteriorment amb Sant Cristòfol, i empalma amb la carretera de Marganell.

El penúltim revolt del coll de Can Maçana

Arribat en aquesta població del Bages, afronto la dotzena de quilòmetres que em separen del coll de Can Maçana, que per aquesta vessant és molt llarg, encara que només a dos quilòmetres de dalt trobem rampes realment dures. De Marganell a la carretera pròpiament del coll, cal fer cinc quilòmetres que piquen amunt, i d'aquí els set restants per atènyer la magnífica masia que hi ha en el pas que comunica els dos vessants montserratins.

Manteniment

Han passat més dies dels que voldria des de la Marxa de Mollet. M'obligo a sortir una estona. Una seixantena de quilòmetres amb tres collets. Can Maçana de sortida. Llarga davallada fins a Salelles, on viro cap a l'oest per anar a buscar la carretera que puja des de Sant Salvador de Guardiola fins a Maians, i després baixa fins a Òdena. Però la carretera antiga està tallada, així que em toca ficar-me a la C37, que comunica Manresa i Igualada i és més transitada. És un traçat ràpid pels cotxes, i ample, amb viaductes en què el vent és protagonista i dobles carrils de trànsit lent en inacabables rectes que es fan llarguíssimes en bicicleta.

 A punt de coronar, trobo un grup de treballadors que estan pintant la senyalització del terra. Tots ells, gent amable que em saluda i m'anima. Poc després, quan paro a fer una foto, al veure'm a peu, un motorista para per preguntar-me si tot va bé. Tot això em fa pensar en el grau de contacte que proporciona la bici amb els paisatges i les seves gents, impensable en qualsevol altre vehicle.

D'Òdena a Igualada, i d'aquí tornada a Montserrat pel coll del Bruc.

Marxa de Mollet. Reenganxat!

 MARXA CICLOTURISTA CIUTAT DE MOLLET (MEMORIAL PELEGRÍ I PI)

96 km i 1100 mts d'ascensió acumulada.

 

Amb una mandra descomunal, apago la tele a unes hores encara intempestives, quan als professionals els queden tres voltes al circuit del mundial, amb poques esperances que durant la marxa d'avui ningú no comenti el resultat i poder veure-ho en diferit a la tarda. He de ser a Mollet a quarts de vuit per completar l'última marxa del calendari de la Xallenge catalana. Només arribar-hi, trobo la Nika, l'Ivan i l'Àlex i prova de les meves poques ganes és que ella, que s'ha adonat de la meva parsimònia, em pregunta: que no et canvies? sí... sí... araaa ho faaaaaig.

Però els primers quilòmetres els fem relaxadíssims, tancant la marxa i de xerrera animada. Sempre pujant, cobrint la primera trentena de quilòmetres entre riures i escalfant motors molt tranquil·lament. Si totes les marxes comencessin així! Fins que a uns quilòmetres de Sant Llorenç Savall trobem l'Ivan que ens tiba de valent fins a arribar al primer reagrupament. Esmorzem abans de continuar, aquest cop per afrontar el collet de Gallifa, on el  paisatge esdevé frondós i tardorenc, per atènyer, tot seguit, Sant Feliu de Codines.

 A recer d'una impressionant casa senyorial, ens tornen a reagrupar per a fer més compactats el descens fins a Caldes de Montbuí, on comença la bandera verda, la pujada al Farell.

A la baixada gaudeixo d'uns metres en solitari i, sense haver de pedalar pràcticament, em vaig apropant al primer pilot, que viatja un centenar de metres per davant. La inèrcia fa embalar-se la bici i la velocitat supera els setanta per hora. En començar la pujada al Farell, ja sóc a cua d'aquest grup. Veig la Nika i l'Ivan que poc a poc s'allunyen en direcció a la victòria d'ella en categoria femenina. Enhorabona! Per la meva part, pujo bastant més ràpid que dimarts. Les pulsacions molt elevades pel que és habitual en mi. Si l'altre dia vaig pujar a base de molinet (porto triple), avui he fet servir el 39. Al final, classificació no tant dolenta com em pensava, lleugerament millor que la meitat de taula.

La resta de la marxa és bufar i fer ampolles. Tot en pla baixador fins a Mollet. Amb satisfacció mentre pedalo, sé que aquesta marxa m'ha reenganxat. La companyia, el paisatge, la pujada, les baixades. Crec que he rescatat el cap per motivar-lo a seguir pedalant unes setmanes més. A l'arribada, mentre esperem el lliurament de trofeus i pernils (la Nika se l'ha adjudicat pel seu triomf, i a l'Àlex li ha tocat un, tal com he predit baixant del Farell), gaudim d'un aperitiu reparador molt ben assortit.

I sí, finalment he aconseguit plantar-me de nou davant de la tele per poder seguir el mundial en diferit. Prèviament feien un documental sobre una ciclomarató als Alps. Al reportatge, entrevistaven alguns dels participants en plena prova. Un cicloturista, que havia fet quatre ironmans, parat a mitja pujada, dubtava de si podia seguir, de si tenia sentit, una situació que de ben segur a tots ens resulta familiar. Al cap d'una estona se l'ha vist amb un ritmet alegre, somrient i cridant a la càmera: és increïble el que es pot fer, és increïble! Una reflexió: sé que d'aquí un temps hauré oblidat o recordaré vagament la victòria de Thor Hushovd al mundial, però dubto que oblidi la gesta d'aquest anònim ciclista. És el que motiva, el que fa vibrar, el que enganxa.