A cavalcar... fins el mar

Sense res que enterrar, però a cavalcar fins el mar.

Sé que he passat més fred en altres ocasions; a la muntanya, sota la neu, en bicicleta, sota la pluja. I no sé si és perquè els records es dulcifiquen amb el temps, o per haver anat més equipat, però juraria que les mans mai no m'havien quedat tan gelades com aquest diumenge de mitjans d'un abril que encara rep fuetades hivernals.
Després del descens del coll del Bruc, al pas per Castellolí, ja desitjo entrar en algun bar a refer-me amb un cigaló, però no són encara ni quarts de vuit i estan tots tancats. Tiro milles per la conca igualadina, enclotada i freda, ja que no li arriben encara els primers rajos de sol. Els dits em fan tant de mal que miro fins i tot d'evitar frenar. Canviar, una odissea. I no cal dir que de fotos, en aquest primer tram, ni una. 

La carretera de Carme, una delícia.

Per fi, a La Pobla de Claramunt trobo on refugiar-me. Un bar on el propietari m'escalfa aigua en un potet de vidre perquè el vagi tocant i recuperant la temperatura a les mans. Després de fer uns riures amb els parroquians sobre un producte de telebotiga, decideixo reprendre la marxa. Cap a una zona més ombrívola i humida encara, però en lleuger i constant ascens durant més d'una vintena de kilòmetres. 

Així, cap a Carme i Santa Maria de Miralles, vaig entrant en calor fins que havent guanyat uns metres d'altitud i el sol avançat en el cel, començo a rebre'n l'escalfor. Ja va bé, perquè un cop passada la cruïlla de quatre camins, i arribat al llogarret d'Esblada, la carretera tornarà a enclotar-se amb tendència a baixar i per tant, tornaré a rodar per l'ombra.

Querol

Descens cap a Querol per la carretera de Valls, pedalant ja per comarques tarragonines. Un terreny fàcil de rodar fins al Pont d'Armentera. Aquí, canvi de carretera per a atansar-me a la cistercenca població de Santes Creus, on acompanyaré un quintet amb l'entrepà que m'he preparat abans de sortir.
Bon dia als beteteros que són entaulats, nyam-nyam, glup-glup, siau als beteteros que continuen entaulats i cap al coll de la Torreta, que encara queda camí. 

Són una mica més d'una desena de kilòmetres, previ pas pel coll de l'Arboçar. Després de coronar, uns pocs de baixada i canvi de carretera per a encarar cap al Pla de Manlleu.

El monestir cistercenc de Santes Creus, vist des del primer revolt cap al coll de la Torreta.

Sembla que no sóc el primer a passar per aquí

I només passat aquest poble (i havent reomplert el bidó a la font que hi ha dins el parc, passat el pont), a l'alçada d'Aiguaviva, nou canvi de carretera. En comptes de seguir cap al descens de les Ventoses, tombo a la dreta. Uns pocs kilòmetres de pujada i un nou descens, aquest cop cap a Rodonyà. Carretera extremadament estreta, però amb asfaltat a estrenar. Alerta que quan trobem el menhir de la foto, cal tornar a canviar de via (a l'esquerra a la bifurcació), per evitar davallar fins a Vila-rodona. 

Vinyes en brotada incipient, una constant de la ruta, de l'Alt Camp i de mig país.

A Rodonyà toca canvi a l'esquerra. Millor per l'interior de la població que per la nova variant. Tot i que, en qualsevol cas, en pocs kilòmetres s'encalça la carretera de sempre, ja que aquestes són unes d'aquelles obres que s'eternitzen. Poc després, última rampa del coll de Santa Cristina, i cap avall, en direcció al Vendrell. 

Calafell, l'olor a mar ja se sent. 

Com que aquesta carretera és una vergonya, té el ferm fatal, especialment als extrems de la calçada, per on rodem els ciclistes, trànsit abundant i no hi ha voral, a la primera de canvi l'abandono cap a La Bisbal del Penedès. D'aquí a Llorenç, i ara sí, en perpendicular cap al mar, passant per Santa Oliva abans d'entrar al Vendrell, des d'on cal superar l'últim collet del dia. Després davallada vers Calafell i des d'aquí al mar sense més oposició. 

Són la una del migdia, el petit fa la papilla, i nosaltres, el vermutet. Sí, retrobada la família, avui tornaré amb cotxe, després d'una pedalada de 127 km.

La Portals més exigent

Enguany La Portals presentava novetats destacables. En primer lloc, una versió a peu (sobre les distàncies de 50 i 70 km), i en segon lloc una modificació substancial en part del recorregut de la ja clàssica volta en BTT a Montserrat. La primera edició per caminants i corredors ultra ja va omplir d'ambient Collbató dissabte, homenatjant la campiona Núria Picas, i vaig deixar contagiar-me'n, ja que la cita m'agafava amb poca motivació. Entre córrer i la bici de carretera, la veritat és que aquest hivern la BTT l'he tocada ben poquet.

Xerrada de cracks a la Penya Blaugrana
de Collbató, amb el suggerent títol
d'On és el límit?

Molta gent coneguda la tarda abans en recollir el dorsal i el mateix diumenge a la sortida. Bona companyia, un calaix força avançat, i un missatge per megafonia anunciant que amb el nou recorregut el desnivell positiu acumulat suma 400 metres més. Si La Portals ja era moderadament exigent, ara s'ha endurit força. Un minut de silenci en record de l'enorme Miquel Poblet, i comencem. 

S'ha de ser un crack per mantenir-se sobre la bici arribant al coll

Fins al Bruc i can Maçana, corria a casa, i tot i que s'ha variat lleugerament l'itinerari, no presentava cap sorpresa desconeguda. Un ritmet conservador, això sí, que aquesta primera part no deixa de pujar i no tenia molt clar què ens esperaria després baixant cap a Marganell.

I el que ens esperava era una emboscada del quinze. De fet, ara no es toca Marganell poble, i es ressegueix la cara nord montserratina per un seguit de pistes i corriols molt drets cap amunt i molt drets cap avall, però molt drets. Revolts tancats en baixada que donen pas a rampes que apunten al cel, i així un cop i un altre.

En realitat La Portals és ara més dura, però com a volta a Montserrat en BTT ha guanyat en autenticitat. Abans, un cop s'arribava a cara nord, s'allunyava massa de la muntanya. Ara el recorregut queda més enganxat a les verticals parets d'aquest vessant del massís. Més salvatge i més bonic, doncs, aquest nou traçat, però més exigent no només físicament, també tècnicament. 

Petit respir a l'avituallament

Creuant el riu a Monistrol

Arribats a Monistrol, afrontem l'últim terç de la prova, ara ja sí, calcat al de les anteriors edicions. És a dir, resseguint la riba del Llobregat fins a l'antic balneari de La Puda, i la remuntada fins a Esparreguera pels Blaus. Bastant sencer, aquest és el tram que faig a un ritme més alt. Primer afavorit per la sequedat del terreny que evita que es formin els grans bassals de fang característics del camí del riu. I després afrontant la darrera pujada amb la confiança de qui ja sap pam a pam el que queda a meta. 

Quatre hores i vuit minuts suant la cansalada, menjant pols, i, sobretot, cuidant la hidratació i l'alimentació. Total, preparant el cap i les cames per a empreses més dures que arribaran aviat. 

Es poden trobar fotos de La Portals a les webs de l'organització i de l'associació 4000peus