El Moncayo (2314 msnm)

Acabada la Perico, sumar a les set hores de bici, set més de cotxe pel cap baix, travessant mitja Península em semblava una animalada. A més, calia passar per Madrid un diumenge a la tarda i després enfilar el trajecte semi desèrtic de l'A2, amb els seus Medinacelis i Monegros. Tot plegat fa que surti de Segòvia per la porta del darrere, resseguint paisatges molt més interessants en direcció a Sòria. Esquivant la Sòria àrida per la riba del Duero, fins a arribar-me a Tarassona, ja a l'Aragó, i endinsar-me al Parc del Moncayo, una muntanya a la que fa molt de temps que li tenia ganes.

És el punt més alt del Sistema Ibèric, i fita comuna de tres grans regnes medievals. Aragó, Navarra i Castella. El seu cim és visible des de moltíssims quilòmetres a la rodona, perquè no seria exagerat dir que emergeix com la única muntanya remarcable des de Sòria a Saragossa o d'aquí a Pamplona. La seva forma arrodonida la fa especialment atractiva, però no cal oblidar que en temporada hivernal s'hi produeixen accidents greus (cal dur grampons).

L'endemà, de bon matí, recorro primer els boscos frondosos fins a trobar el Santuari de la Verge de Moncayo, des d'on s'ataca el cim amb relativa facilitat. Són cinc quilòmetres i mig de caminada, que un rètol indica que es fan en 1h45' o dues hores. És un càlcul generós. Jo l'he pujat en una i quart i tampoc no he forçat gens. Baixar, a poquet a poquet per no malmetre els genolls, també 1h15'

És un sender que es va obrir l'any 1860 per a observar l'eclipsi d'aquell any.

Peña del Cucharón, i el santuari

La ruta s'endinsa primer al bosc per accedir al circ de San Miguel, d'origen glacial de l'època quaternària. Després remunta per un terreny rocallós de pedra solta, però amb el camí bastant marcat fins a un collet que separa el circ de San Miguel del de San Gaudioso. D'aquí al cim del Moncayo només cal seguir l'aresta.

La Perico 2010. Rere l'estela de l'ídol.

MARXA CICLOESPORTIVA PERICO DELGADO. Segovia
170 km i 3000 mts d'ascensió acumulada

Passen ja un parell de minuts de les vuit del matí i Chico Pérez continua aferrat al micro. Esperem que el sol, que es lleva mandrós tregui el cap per sobre les teulades i il·lumini, un a un, cadascun dels arcs de l'Aqüeducte de Segòvia.

Passem dels piit-piit dels prop de dos mil xips que xiulen sobre la catifa de la sortida al tracatrà de les bicicletes sobre les llambordes, que alguns esquivem per les àmplies voreres, fins que sortim a la carretera de La Granja, on començarem l'ascensió al primer dels quatre ports del dia, Navacerrada.

Afronto les mítiques siete revueltas amb molt de respecte, a un ritme tranquil. Tant que a mig port em giro i veig que s'aproxima un cotxe de l'organització seguit d'una ambulància i per un moment penso que ja vaig dels últims. Després sabré que no era així, però em serveix per a espavilar i faig la segona part de la pujada a un ritme més viu. Coronem després de superar la llarga recta final, on alguns estiuejants ens animen amb els cotxes apartats a la vora de la carretera. Em venen al cap records d'un estiu que vaig veure passar els professionals en aquest mateix final, amb Indurain entre ells, que venia de guanyar el segon dels seus Tours.
Girem cap a Cotos. Al primer tram li costa baixar i perdem metres d'una manera molt paulatina. Passat l'aparcament de l'estació madrilenya, el descens es fa més pronunciat. El faig inserit en un grupet nombrós. Els frens d'algun dels que em precedeixen grinyolen molt fort i em serveixen d'avís en els revolts més compromesos.

En poca estona ens plantem a El Paular i a Rascafría. De nou un tram de llambordes i de seguida canvi de carretera per afrontar la quinzena de quilòmetres fins a coronar el port de La Morcuera. És un port molt diferent, de progressió més estesa, desprovist de vegetació, que afortunadament fent a una hora no molt avançada d'un matí en el que comença a notar-se la calor. Un quilòmetre abans de coronar hi ha el primer avituallament del recorregut, molt ben provist de líquid i sòlids.

La baixada cap a Miraflores de la Sierra és vertiginosa, i només entrar a la població, trobem un canvi brusc de terç, en girar a l'esquerra i afrontar la primera rampa, duríssima, del port de Canencia. Superem el primer quilòmetre amb inclinacions que arriben al 17% per després continuar una ascensió més moderada que es perllonga durant mitja dotzena de quilòmetres més. En coronar ens donen un bidó commemoratiu de la marxa preparat amb sals minerals i cap a baix.
El pas per la població de Canencia és animat, amb la canalla animant a les voreres. Vaig còmodament instal·lat en un grup enfilant el terreny entre ports que ens aproxima a la vall de Lozoya. En un moment donat ens atrapa en Jordi Camps, veterà ciclista del Berguedà que als seus 73 anys és el participant de més edat de tota la marxa. I sense rumiar-s'ho dos cops avança tot el grup i es posa per davant. Aprofito per xerrar amb ell una estona i així aporto el meu granet de sorra tirant del grup uns quants quilòmetres.

A l'arribar a Lozoya la calor és ja intensa i molts parem en una font que hi ha a la població, abans de continuar el que queda de port, que totalitza una dotzena de quilòmetres. És un coll preciós, de duresa moderada però que queda compensada per la frondosa pineda que a més ens protegeix del contacte directe de la llum solar i evita que l'home del mall pugui venir a visitar-nos. Com que és l'última ascensió la faig més alegre, en un estira i arronsa entre accelerades i petits descansos per recuperar, que aprofito per gaudir dels jocs de llums i ombres en la falguera que cobreix el sotabosc. Com m'agrada la falguera!

I com m'han agradat també els descensos d'aquesta marxa. El de Navafría també, que em condueix volant a la carretera nacional que ens menarà de tornada cap a Segovia. Ara bé, són encara més de quaranta quilòmetres amb vent constant de cara, en què es fa imperiosa la formació de grupets per protegir-nos i anar a relleus. Realment, aquest tram final és com un cinquè port, en què cal realitzar esforços curts però molt intensos per a no perdre la protecció del grup.
En un primer moment n'agafo dos i em poso a tirar fins que el grup es va incrementant i rebo més ajuts. A Collado Hermoso hi ha un darrer avituallament, i els que no hi parem només som tres. Poc a poc anem rebent i atrapant unitats fins que acabem formant un altre grup, d'una vintena. A uns vint quilòmetres de l'arribada noto que ja no em queda gaire "benzina" i ja no puc tirar. Arriba un terreny de rampes dures en què miro d'aguantar tot el que puc, les pulsacions s'eleven. Una gran rampa que acaba al costat d'unes antenes ens suposen un parell de minuts de patiment que cal mantenir. La recompensa és continuar rodant dins el grup i apropar-nos més ràpid i més còmodes a Segovia.
A Torrecaballeros sortim de la nacional i agafem una altra carretera molt trencacames fins a la Granja. Ens quedem tallats un parell i faig un esprint per tornar a entrar al grup. En una nova rampa estic a punt de tornar a perdre contacte, si dura una mica més m'ofego, però tiro de cap i estiro el cor per superar-la. Llavors atrapem a un altre grup, tan nombrós com el nostre. Uns quilòmetres més tranquils, recuperant i arribada a la Granja de San Ildefonso. Una rampa molt dura a l'entrar a la població. El grup s'esmicola. Perdo contacte, no puc, no puc. Sé que de La Granja a Segovia la carretera és més favorable, i aprofito els primers trams de lleugera baixada i les rotondes en què el grup frena una mica més per tornar a enxampar-los. Cartell de 6 km per a Segovia. Ja està, ja està.
En l'últim quilòmetre nova rampa, el grup es torna a estirar, tothom va a tope. Em despenjo, però ja està fet. Els voluntaris marquen la desviació cap al Poliesportiu Pedro Delgado. Un carrer en pujada, un gir i la recta d'arribada. Entro quasi mig minut darrere del grup, set horetes després d'haver sortit de l'Aqüeducte.
Al final, una gran marxa. Una organització impecable i un gran ambient tant entre els participants com pel recorregut. I tot i que ha fet calor, no ha estat tan extrema com podíem haver temut.

Vídeo de l'arribada. A uns segons del grup. Sóc el que arriba després que el Guàrdia Civil creua mitja línia d'arribada i fa mitja volta, al segon 46"

Gos abandonat

Dues voltes al mateix circuit, entre el coll de can Maçana, Marganell i el peatge del pàrquing de Montserrat. Tres vegades veig una senyora que camina per la carretera, amb indumentària estranya, brusa i un bolso vermell. Dues vegades un petit estol de pardals que s'altera quan passo al seu costat i arrenquen a volar. I dues vegades també que he hagut de frenar sobtadament perquè al mig de la carretera hi havia un gos, desemparat, esmaperdut, desorientat. Sense collar, però es veia d'una hora lluny que encara no s'havia tornat salvatge. Abandonat recentment de ben segur.
Em pregunto si qui sigui que se l'ha tret de sobre, ha pensat en el perill que suposa un gos abandonat a la carretera, però més tard entenc que qui és capaç de desfer-se a traïció d'un animal tan noble, que ha acompanyat la nostra raça humana des de la nit dels temps, oferint-nos protecció i companyia sense demanar pràcticament res a canvi... Qui és capaç d'una cosa així, és impossible que pensi ni entengui res.

La vall de l'Ingla. Coronant La Cerdanya en BTT

Aquesta ruta correspon a la número 8 de les rutes en BTT senyalitzades a La Cerdanya. Recorregut circular amb sortida i arribada a Bellver, de quasi una trentena de quilòmetres, que units als quatre d'anada i tornada a Santa Eugènia n'han sumat 38 amb un miler de metres d'ascensió acumulada. Dels 1000, uns 800 es pugen d'una tacada. El dia s'ha llevat amb molta fresca, amb boirines que amagaven un cel mig ennuvolat que no ha deixat remuntar la temperatura. 

De Bellver es remunta per la pista que ascendeix al costat del riu Ingla. De primer suau, fins que es remunta el vessant d'una muntanya que en quatre quilòmetres bastant drets menen al refugi Cortals d'Ingla. Després se segueix pujant durant poc més de dos quilòmetres, sempre per la pista principal. L'ascensió s'acaba en una cruïlla que d'una banda condueix al Coll de Pendís, que comunica La Cerdanya i El Berguedà. Des de la desviació hi ha un quilòmetre i mig.

El refugi Cortals d'Ingla

L'altra opció, la de la ruta, segueix per una pista ampla que baixa cap a Riu de Cerdanya. La pista combina trams d'asfalt antic del qual només en queden pedaços amb altres de terra, mitjanament pedregós, però que es fa bé. A mitja baixada es passa per un altre refugi, el Serrat de les Esposes i si alcem la vista es pot contemplar l'inigualable enclavament del Niu de l'Àliga. Arribats a Riu, la ruta segueix per asfalt pels pobles de Pedra i Bor fins que s'agafa un trencant novament de terra que condueix a Talló. Un cop a Bellver, retorn fins a Santa Eugènia.

Per la plana ceretana

Dies d'inestabilitat i forts xàfecs amb tempestes, però també d'impagables treves meteorològiques. Una curta escapada a La Cerdanya per apurar les vacances. Avui ruta planera enllaçant poblets de la plana. De Santa Eugènia de Nerellà ens hem arribat a Olià, seguint un tram de la ruta número 6 de La Cerdanya en BTT, una sèrie de recorreguts que estan senyalitzats. D'aquí una breu però intensa pujada per un camí mitjanament tècnic ens ha portat a Pi i llavors hem enfilat cap a Talló. Fins aquí la part més betetera. Un petit entrepà a Bellver i cap a Pedra, via Bor, per asfalt, tram que correspondria a la ruta número 7. Més tard ens hem atansat a Baltarga  via Beders, i de nou a Talló, on hem hagut de fer hidrociclisme per causa de les pluges d'ahir a la tarda. De nou a Bellver per retornar a Santa Eugènia.

Cel de tempesta com a benvinguda durant el viatge d'anada i deliciós capvespre a La Cerdanya

Racons daurats de la costa II (+ Turisme)

I aquests són els raconets recomanables des del punt de vista turístic pels que he estat pedalant aquests dies de rodar arran de mar.

Torredembarra

Tot i que un dels llocs destacats és el castell, bastit per la família dels Icart, no en queda gaire cosa i avui dia l'edifici està reconvertit en l'ajuntament. A prop és destacable la Torre de la Vila, l'edifici més antic de Torredembarra, del s XII o XIII i d'estil mudèjar. Però el millor és deambular pels carrers del seu casc vell, situat a la part alta de la població.

Conjunt Arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000

L'Arc de Berà

Situat al bell mig del traçat de la carretera N340, antigament la Via Augusta. És un arc de triomf romà erigit vers el 13aC una vintena de quilòmetres al nord de la important capital de la província Tarraconense. Com a dada curiosa, esmentar que fins el 1937 la carretera passava, com l'antiga calçada, sota l'arc pròpiament dit.

La Torre dels Escipions

Monument funerari situat a la N340 entre Altafulla i Tarragona. En forma de torre, amb culminació piramidal, que avui dia no es conserva. A la façana s'observa el relleu de dos Atis, divinitats d'origen oriental associades al culte funerari. L'alçada actual del monument és de nou metres.

L'Amfiteatre de Tàrraco

Als amfiteatres romans se celebraven combats entre gladiadors o contra animals salvatges. Ocasionalment, s'hi oferien espectacles navals o naumàquies. El de Tàrraco fou erigit durant la dinastia Flàvia, la segona meitat del s I dC.

El segle VI s'hi aixecà en el mateix lloc una basílica dedicada a Sant Fructuós, bisbe cristià de Tarragona, martiritzat a l'Amfiteatre tres segles abans.

Sitges

Capital turística de la comarca del Garraf. Documentada la presència íbera en un assentament del segle IV aC. Destaca l'escalinata que dóna accés des de la platja a l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla (foto) i als carrerons de la part vella de la vila, on hi trobem el Museu del Cau Ferrat, el Romàntic i el racó de la calma.

Unida històrica i comercialment al Penedès, per la seva activitat entorn de la vinya i per ser el port des d'on els productes aglutinats entorn a Vilafranca trobaven sortida a l'exterior. Inesborrable és també la petja que hi van deixar a finals del s XIX i principis del s XX els principals autors modernistes, encapçalats per Santiago Rusiñol i Ramon Casas.

Castellet i La Gornal i el pantà de Foix

Racó privilegiat situat avui a cavall de l'Alt i el Baix Penedès, dels fins al moment límits províncials de Tarragona i Barcelona, i en temps més llunyans de terres mores i cristianes. Documentat el segle X amb el nom de castell de Sant Esteve, establia el límit comtal de la marca hispànica amb Al-Andalus.

Als seus peus, i de creació molt més moderna, el pantà de Foix, inaugurat el 1928 i un dels que manté un nivell d'aigües més alt i estable de Catalunya. La qual cosa ha propiciat la consolidació vegetal d'aiguamoll i ribera, propiciant el 1993 la creació del Parc Natural del Foix i la protecció efectiva de l'entorn.

Tot i que el pantà i el nucli de Castellet es troben a la carretera que uneix L'Arboç amb Vilanova i la Geltrú, les vistes que més m'agraden s'obtenen des dels revolts de la carretera que baixa de Clariana, i si podeu fer un recorregut en BTT, des de la riba contrària a la de la carretera, que per cert, recorre el que haurien de ser els carrers d'una urbanització fantasma, projectada abans de l'establiment del Parc i que mai va ser construïda perquè tot plegat va formar part d'una gran estafa.

El Roc de Sant Gaietà

Petit raconet ultraturístic situat a primera línia de mar a l'alçada de Creixell. Ideat amb l'expansió del turisme dels seixanta i setanta imita un petit poble de pescadors i combina estils inspirats en diferents estils arquitectònics.

Altafulla

En temps de la Imperial Tàrraco albergava unes poques cases de ciutadans rics. El centre de la vila actual és construït sobre un turó, al sud de la riera del Gaià. Sobre el seu perfil predomina clarament el seu castell, documentat el s XI. Es troba en perfecte estat ja que va ser reconstruït a partir d'uns plànols del s XV.

Santes Creus

Monestir cistercenc situat a la riba esquerra del Gaià. Joia de l'art medieval català. L'inici de la seva construcció data del segle XII tot i que no s'acaba fins el XIV. A finals del s XIII el recinte esdevé tomba dels comtes-reis catalans. Pere el Gran , Jaume el Just i Blanca d'Anjou hi van ser enterrats.

El claustre gòtic actual substitueix un de romànic original que va ser demolit en temps de Pere el Cerimoniós, qui va determinar també la fi del servei com a panteó reial en benefici de Poblet. Fortificat el darrer quart del s XIV per la guerra amb Castella. El s XIX marca la fi de la vida monacal a Santes Creus, que avui roman deshabitat.

Sant Sebastià dels Gorgs

Petit monestir benedictí, situat al terme d'Avinyonet del Penedès. A la carretera que uneix Lavern amb Sant Cugat Sesgarrigues. El 1052 comptava amb cinc monjos. El 1412 va ser adquirit pel monestir de Montserrat. Del seu origen romànic s'en conserva una portalada. En destaca el campanar, d'estil llombard i tres pisos, amb coberta a dues aigües. A finals del segle XIV es va reconstruir la capçalera del temple, en estil gòtic.

Cunit

D'interès turístic en destaca pràcticament en exclusiva la seva església, dedicada a Sant Cristòfol, del segle XII tot i que reconstruïda el XVII. De l'antic edifici romànic es conserva únicament la capçalera, formada per tres absis semicirculars en creu. Dos d'ells són visibles des de l'exterior mentre que l'altre resta inclòs dins l'antiga casa rectoral.

Havaneres a Calafell

Tot i que n'hi ha d'altres de més renom, la cantada d'havaneres de Calafell, que enguany ha celebrat la seva setena edició té la particularitat de fer-se en dues nits consecutives. Amfitrionats pel grup local Veles i Vents, els diversos conjunts que han actuat han reunit un total de 10000 persones en les dues vetllades.

Racons daurats de la costa I (+ Ciclo)

Dues setmanes de canvi, de rodar molt més planer que habitualment, arran de costa, cuidant el genoll. Aquí va un resum dels principals focus d'interès pels que he pedalat des del punt de vista ciclista. La següent entrada recollirà els principals indrets des del punt de vista turístic.

La N340, antiga Via Augusta

Tot i que és insuportable el trànsit que registra, especialment en temporada de platges constitueix un eix viari de primer ordre que en algun moment o altre cal resseguir, i en la majoria de trams presenta uns vorals molt amples. El seu traçat, que supera de llarg el miler de quilòmetres, comunica Catalunya amb el final de la riba mediterrània, a Andalusia. Com fa dos mil anys, quan enllaçava la via domitia, a la Jonquera, amb la Baetica, resseguint el litoral de tota la Tarraconense. A la zona de la costa Daurada, destaquen algunes mostres del seu llegat romà, com l'Arc de Berà o la Torre dels Escipions.

 
Coll de les Ventoses

Autèntica meca del ciclisme del Baix Penedès. S'inicia a Sant Jaume dels Domenys i és l'excepció en un terreny de carreteres planeres i sobretot bastant rectilínies. El seu traçat sinuós i el seu desnivell respectable tot i que no excessivament dur fa les delícies dels aficionats i a l'estiu s'hi pot veure un reguitzell continu d'aficionats pujant-lo o baixant-lo. Un cop coronat, després d'una desena de quilòmetres, s'accedeix a la zona d'Aiguaviva o el Pla de Manlleu i es pot connectar amb autèntics murs com Montagut, coll de l'Arca o Montmell, o també amb el coll de la Torreta, que comunica amb Santes Creus.
 

El Pla de Manlleu
De la població del mateix nom surt una carretera que comunica amb el coll de la Torreta, des de qual es pot baixar a Santes Creus o a Pontons i Torrelles de Foix. A banda d'això, el seu interès rau en la frondositat de l'entorn i en la tranquil·litat del paratge solitari que travessa.
 
Coll de la Torreta
Ascensió suau que surt de Santes Creus i durant onze quilòmetres amb una mitjana que no arriba al 4%, recorre una tranquil·la zona d'interès cicloturista que connecta o bé amb Pontons, Torrelletes, o bé amb el Pla de Manlleu. Prèviament a coronar-lo cal travessar el coll d'Arboçar.

Coll de Santa Cristina
Pas entre les petites muntanyes que separen el Vendrell i Valls, a la carretera C51, continuació de la C31, i antigament C246. Tot i tractar-se d'un eix viari força important, el tram entre el Vendrell i fins a més d'una desena de quilòmetres al nord és una autèntica vergonya. Sense cap mena de voral i amb l'asfalt destrossat precisament cap a la dreta de la calçada.
Al tram més revirat, a prop de coronar i al vessant de Valls, més suau, aquesta situació canvia i l'asfalt és bo.

Carretera del pantà de Foix

Autèntica joia pel cicloturisme que comunica Vilanova i la Geltrú i l'Arboç, a cavall del Garraf, el Baix Penedès i l'Alt Penedès.  Tot i que el terreny és irregular, tendeix a pujar de sud a nord. D'especial interès paisatgístic perquè voreja el Parc Natural del Foix, i especialment al costat de les aigües del seu pantà. La guinda és la visió del castell de Castellet i la Gornal.

Les costes del Garraf

Tot i que en dates estiuenques el trànsit és intens, és una altra joia paisatgística per recórrer amb la bicicleta de carretera. La seva dotzena de quilòmetres ofereix unes vistes espectaculars sobre el Mediterrani en un sentit i en l'altre. El seu relleu trencacames les fan ideals per a l'entrenament en sèries, si és que es volen recórrer a un ritme alt i no les fan exigents si es fan amb calma. Amb la construcció d'una pilona de mig metre de formigó en sentit Barcelona han perdut en espectacularitat però també en perillositat.