Històries del Montgròs, una tarda qualsevol de dissabte.

Les impagables vistes des del Montgròs.

Podria fer una entrada romàntica, basant els encontres de la tarda de dissabte en la màgia que s'atribueix a la muntanya de Montserrat. Però m'estimo més insistir en què aquest és un massís enganyós, capaç d'oferir raconades meravelloses i vistes sublims, però també de jugar males passades. Res no és el que sembla. La profunditat de les seves valls, torrenteres i canals sembla impossible quan mirem la muntanya de lluny. Però la traïdoria dels seus viaranys sorprèn més d'un. Què n'és de fàcil encigalar-se a Montserrat!

El coll de l'Ajaguda, evident, amb els Plecs del Llibre
i el Montgròs a la seva dreta

La proximitat amb les àrees més poblades de Catalunya fa que les entranyes del massís siguin molt freqüentades. Escaladors, senderistes, corredors i excursionistes ocasionals, no sempre conscients del terreny, comparteixen un espai on les possibilitats esdevenen quasi infinites.

Surto de la Vinya Nova. Són les tres de la tarda. Una hora insòlita per a una excursió al desembre. Però pujo confiat. Roba d'abric, els bastons, una motxilla amb menjar i força aigua, i un nou frontal de gran potència haurien de ser suficients. L'objectiu: gaudir de les vistes del Montgròs amb les darreres llums de la tarda.

Prenc el camí dels Francesos fins el coll de l'Ajaguda. És una ascensió acusada però sense dificultat tècnica. En quaranta minuts ja sóc al coll. Porto els cascos per sentir música, i és per això que mentre estic fent fotos al rocam no m'adono de la presència del gos que tinc al costat. Quan reprenc la marxa em segueix. Estic convençut que en breu coincidiré amb els amos, que deuen estar gaudint de les vistes mentre l'animaló corre amunt i avall.

El meu inesperat company

Però no. Quan abandono el PR per endinsar-me al torrent de Migdia, encara ve al darrera. Enganxat. Si paro, para. Si accelero, accelera. Si salto per superar un obstacle rocallós, o un tronc travessat, ell ho fa amb una diligència que ja la voldria per mi. Al cap de l'estona, començo a pensar que si m'acompanya dalt i torna amb mi fins el cotxe, com explicaré a casa que som un més a la família. No hi entenc de gossos, però què ràpid se'ls agafa afecte. 

Poc abans del trencant on he d'abandonar el torrent i pujar cap a la font de la Cadireta trobo un grup d'escoltes. Són cinc o sis. Segueixen un mapa i busquen el coll del Montgròs. Els informo que s'han passat el trencant i que jo també hi vaig. Em segueixen, i també el gos, que ara va canviant capritxosament d'acompanyant. Una de les noies, però, avança amb dificultats que s'accentuen un cop abandonat el torrent. 

Una de les escletxes prèvies al cim

I és que aquest últim tram abans del cim és més complicat. A més de salvar un desnivell notable, és més dificultós tècnicament. Cal passar un parell d'escletxes entre la roca per guanyar un últim pas de terreny rònec, de terra relliscós i on convé ajudar-se de les mans aprofitant els arbres. Deixo el grup enrere. Ells no volen fer cim, així que m'avanço amb la intenció de troba-los altre cop al coll. Tenen previst anar a dormir al refugi Vicenç Barbé, i comencen a amoïnar-se per l'hora. La veritat és que encara els queda una bona tirada. 

Entre un pas i un altre em corprèn un fort xiulet que no és d'altri que d'una cabra que sorprenc quan trec el cap. Arribo al cim. No fa vent. No fa fred. La llum és càlida i les vistes, bé, les vistes del Montgròs són inigualables. Les agulles i frares a ponent, gorros i magdalenes a sol ixent i entre mig, la miranda de Sant Jeroni. Faig fotos, em poso el paravent i espero, però el grup no puja.

El cim del Montgròs

De sobte apareix un altre que ateny el coll des de la banda oposada. Han d'arribar a Santa Cecília per baixar a Sant Benet, on han de dormir, però també se'ls ha fet tard. Els indico mapa en mà que el camí més lògic per ells és el de la canal de Migdia. Per tant, han de baixar com jo fins al torrent i acabar de remuntar-lo per saltar a cara nord. Quan hi arribem no hi ha ni rastre del grup d'escoltes ni del gos. La llum declina i els meus nous acompanyants, que no coneixen el terreny ni tenen llums suficients, em demanen de seguir-me en el descens. Tot i que els durà a la falda contrària de la muntanya!
Així que desfaig camí mentre fosqueja. Un parell de dubtes i encigalades resolts tirant enrere i redreçant, fins a abandonar el torrent i pujar altre cop a l'Ajaguda, que es retalla sobre la llum crepuscular d'un cel on brillen Venus i una Lluna que reneix. Hora dels frontals. Il·lumino els que no en tenen i seguim baixant.

L'Ajaguda i Venus

En poc menys de mitja hora som al cotxe. Ens espera un home que pregunta pel gos. Resulta que pertany al guarda del refugi, precisament on el grup d'escoltes amb qui s'ha quedat haurien d'anar a dormir. Truquem però no en saben res. Per la nostra banda, acompanyo el grup que he guiat amb el cotxe fins el monestir de Sant Benet, amb la promesa de tornar a veure'ns pel Garraf, d'on són, i ser jo en aquest cas el guiat.

EPÍLEG:

He trucat al Roger, el guarda del refu. Va recuperar el seu gos l'endemà. Vagarejava entre la Vinya Nova i Can Jorba. Era la notícia que volia sentir. Del grup d'escoltes no en sap res. Ni hi van anar a dormir ni van trucar ni han respost les trucades que els va fer. Com que no hi ha notícia de mitja dotzena de desapareguts, quedarà en misteri per on devien escapolir-se d'aquesta muntanya nostra que tant estimem però que no hauríem de menystenir.

Raquetada de tarda per la frontera d'Andorra.

Projectant l'ombra sobre la neu en les alçades, davant del Monturull.

Excursió de tarda adaptada a uns horaris no gaire habituals en muntanya hivernal, però plenament satisfactòria. La temperatura és uns vint graus superior a la de la setmana anterior [raquetada fins el Puigllançada], i no bufa ni gota, però ni gota de vent. La tarda és, per tant, deliciosa.

Arrenco vora les 14h des de l'estació d'esquí de fons de La Rabassa (2000 m). Ja hi som, pujant en cotxe a l'hivern les carreteres que pedalem a l'estiu. Les primeres passes no tenen cap complicació, ja que es fan seguint l'itinerari habilitat per a raquetes per la pròpia estació i les marques del GRP (grogues i vermelles). Pujada moderada entre els boscos d'aquest paratge fins atènyer en poca estona el refugi de la Roca de Pimes (2171m).

Davallada fins al coll de Pimes (2131m), on s'encreuen diverses pistes i, a l'abandonar el bosc i abastar la solana de Caborreu, una decepció en veure que hi ha bastanta menys neu de la que pensava.

Mirada enrere, sobre la collada de Pimes.

Tanmateix, es pot avançar per la plana sense descalçar les raquetes més o menys sense problemes fins a la collada de les Tines (2201m), just davant del Fontpedrós i amb bones vistes sobre el Cadí. Fa calor, sí, calor. 

De seguir cap a l'est, o sud-est, la cosa es complicaria, sobretot tenint en compte que així que viro cap a Nord i començo a pujar cap a un pic de nom desconegut, en aquell moment, per a mi. A mesura que guanyo alçada desapareix la neu, que probablement va ser ventada, fins que he de descalçar i carregar les raquetes.  

No obstant això, paga la pena la remuntada, ja que les vistes que es van guanyant de la serra de la Múrria i la serra Airosa són cada cop millors.

Cap al pic del Calm Ramonet

Finalment atenyo el pic que li diuen del Calm Ramonet (2507m), i, cosa insòlita a dos mil cinc-cents d'alçada al desembre, m'hi puc estar tota l'estona que vull gràcies a la bonança deguda a una marcada inversió tèrmica que fa que aquí dalt s'estigui molt millor que a les valls i fondalades. I a l'absència de vent. L'enemic temut, tant a muntanya com amb la bici. 

Vistes cap al Pic Negre, des del cim.

Iniciant la baixada cap a la Font Bullidora.

Baixo instintivament traçant una diagonal vers el coll de Finestres, el qual no arribo a franquejar, ja que per fi trobo una pala innivada on puc calçar raquetes i baixar pel dret disfrutant d'una excel·lent neu pols. 

El descens es perllonga fins a la Font Bullidora i acaba al planell de la Cuca, on enllaço amb les traces de la pujada de retorn a la collada de Pimes. 

Són aquells instants en què el sol va declinant i el blanc de les muntanyes va adquirint les tonalitats pròpies del vespre. Primer grog, taronja, després vermellós i finalment lilós, abans d'apagar-se en les penombres de la nit.

Mirada enrere, cap a bona part del descens recent efectuat.

Com que el que queda després de remuntar la collada de Pimes serà baixar pel bosc de l'estació d'esquí de fons, i per tant per terreny segur, no em fa res que se'm faci fosc. Així que decideixo prendre la pista que surt cap a sud, sud-oest i que en menys d'un quart d'hora mena en algun lloc prop de la collada de Sarset (2138m). M'estiro sobre la neu (he dit ja que no feia genys de fred?), i contemplo l'espectacle de la posta amb unes immillorables vistes del Cadí i el Moixeró. 

El Cadí durant la posta.

Després de l'imponent espectacle, davallada pels boscos de La Rabassa, gaudint del crepuscle, de la brillantor de Venus i d'una lluna quasi nova, que donarà pas a una nit fosca i estelada. 

Al Puigllançada amb raquetes.

Una temperatura molt baixa i vent fort. Cap avall. 

DIMECRES, 27 de novembre de 2013

Cim del Puigllançada. 2409 msnm

El Puigllançada és un cim sense gaire caràcter pel que fa al muntanyisme, però una bona oportunitat per pujar en poca estona al capdamunt d'un dels cims prepirinencs de més alçària. Per gaudir des de dalt d'una bona panoràmiques sobre el Cadí - Moixeró i la resta de la Serralada. Amb la TosSa d'Alp, la veïna, en primer terme, i les Penyes Altes, el Cadí i el Pedraforca a ponent.

Amb La Cerdanya al nord, telonada pels cims pirinencs. Amb la serra de Gorrablanc i els Puigmals vers llevant. I la vall del Llobregat i la Depressió Central mirant al sud. 

El coll de la Creueta

L'ascensió s'inicia a la carretera del coll de la Creueta, espectacular en el seu tram final, on ja s'hi ha acumulat un bon tou de neu. Irreconeixible pels que el pedalem en altres estacions. Concretament em calço les raquetes al Pla d'Anyella (1811 m), el tram que hi ha entre l'esmentat coll i la collada del Pedró, on hi ha la carretera que ve de la collada de Toses i davalla a La Molina. 

És precisament al pàrquing del sector Alabaus d'aquesta estació on deixo el cotxe. Avui, com que l'estació està tancada, encara es pot aprofitar per pujar per pistes, però en cas de renou d'esquiadors o de canons funcionant és millor desplaçar-se cap a l'esquerra i endinsar-se pel bosc proper. 

Pujada per pistes, aprofitant que són buides, amb força vent.

És una ascensió que dóna en tot moment sensació de seguretat, donada la proximitat d'un domini esquiable controlat, i al fet que el risc d'allaus és gairebé inexistent. El tram més inclinat és l'inicial, fins que s'ateny l'alçada del final del telecadira que arrenca al pàrquing de l'inici.

Superada aquesta primera part més costeruda, arribat al cap de les Costes d'Huguet (2209 m), dos terços del desnivell total ja ha estat remuntat. Inicio un suau passeig fins l'Amorriador de Rus (2298 m), on encaro el vent, el principal problema d'aquesta estació, i els seus efectes sobre el terra de carenes i zones elevades, pelades.  

El cim pelat per culpa del vent.

A partir d'aquí, la principal dificultat consistirà a posar les raquetes sobre neu i a evitar els trossos sobre herba o pedra. Òbviament, la motivació de seguir és únicament fer cim. Però pitjor seria amb esquís, ja que la progressió seria impossible. De tota manera, amb bona neu, es tracta d'un cim ideal per a novells, en qualsevol de les dues disciplines, gràcies als seus pendents moderats, i, com és el cas, per a una escapada en solitari.

Al fons, el Pedraforca (esquerra) i el Cadí (dreta)

Vista cap a La Cerdanya

A dalt, molt de fred accentuat per les ratxes de vent, que van deixant el seu rastre inconfusible allà on encara hi ha neu.. De seguida cap avall, doncs, resseguint el camí de la pujada, que, ja que no ho he dit, transcorre junt a uns pals metàl·lics per mesurar la quantitat de neu i a les tanques pel bestiar. Elements que són una bona referència en cas de boira, l'únic perill realment a tenir en compte en aquest cim.

La Creueta

Arribo al cotxe després d'unes dues hores i mitja de trajecte amb una temperatura de vuit graus sota zero.