Cursa de l'Esquiador

Molt de fred a la sortida, que desapareixerà aviat per les fortes pujades.

Com que aquesta clàssica anoienca la fan sempre a finals de novembre, i a finals de novembre no és fàcil mantenir un estat de forma acceptable, aquesta d'enguany ha estat la meva primera participació. En la modalitat de BTT (també hi ha Cross i Marxa). Els de la UECAnoia han confegit un recorregut exigent físicament però força assequible pel que fa a la tècnica. Dels menys tècnics dels darrers anys, segons em comenten. Ideal, doncs.

La Cursa de l'Esquiador se celebra cada any en una localitat diferent de la comarca. En la present edició li tocava el torn a Vallbona d'Anoia. Situada a la part fonda de la vall, a tocar del riu, la boira és present a la sortida. Temperatura ambient, un grau positiu. Molt de fred que desapareix de seguida, ja que només els primers sis kilòmetres i mig acumulen 400 mts de desnivell ascendent!

A l'alçada del coll del Bruc, uns entretinguts trams de corriols no exempts d'algun bassal complicat i el fang corresponent que dificulta la ciclabilitat. Res de l'altre món, però. 

En total tres pujades dures, l'última de les quals costa força ja que el fang en dificulta l'ascensió. Al final, 31 kilòmetres coberts en unes dues hores i mitja i una classificació per la meitat de la taula, ja que aquí el nivell és força alt, bastant per sobre d'altres marxes de BTT en què he participat. Això sí, un ambient i una organització excel·lents.

La meva primera Berga - Santpedor

Feia temps que en tenia coneixement, d'aquesta travessa de la Catalunya central, que es pot fer en BTT o a peu. Per cert, quin mèrit tenen els que la fan corrent! De fet, tenia marcada la data de diumenge, però dubtava entre fer la Montnegre BTT o la Berga - Santpedor. Suposo que en qualsevol cas hauria triat bé, perquè els del Club Ciclista Sant Celoni són molt bons organitzadors, fet del qual en dono fe gràcies a les meves participacions a la Pujada al Turó de l'Home.

Malgrat que el cel amenaçava a primera hora, la meteo ens va respectar

 Tanmateix, vaig decidir finalment fer la clàssica, que enguany celebrava la 27a edició. El recorregut, de 59 kilòmetres i uns 1100 metres d'ascensió acumulada per uns 1400 de descens, és tècnicament assequible. El més complicadet és en un primer tram de corriols que mena al primer avituallament, a Casserres, on... la gent es cruspeix botifarres, a 41 km de l'arribada! I és que aquí hi ha qui ve sense presses. 

A partir d'aquí la ruta és força pistera i tot i que aviat comença la pujada més llarga de la ruta, no té cap rampa de les que tiren enrere. De fet, podria haver deixat el molinet a casa perquè no el vaig haver de fer servir. La temperatura, tan fastigosament agradable, també em va fer adonar que podia haver-me estalviat la roba d'hivern.

Una baixada continuada i entretinguda ens apropa als boscos frondosos que envolten l'ermita romànica de Sant Cugat del Racó, possiblement la zona més encisadora del recorregut. D'aquí, altra volta terreny favorable fins a Les Vilaredes, on toca remuntar de nou fins a la Torre del Moro, una pujada moderada i sostinguda. Però abans, un rajolí de vi de bóta, que als avituallaments d'aquí pensen en tot.

Arribant a Santpedor, coincidència de corredors i ciclistes

Des de la Torre, baixada final fins a Santpedor, passant per Castellnou de Bages. Terreny ample però pedregós, però que ja es fa amb el cor més que amb les cames. Arribada emotiva pels carrerons estrets del nucli antic, i amb un gran ambient mercès als espectadors. 

I jo que sempre m'he considerat ciclista més de carretera que de muntanya, al·lucinant veient el meu nom entre els 150 primers dels més de 1300 que vam acabar. Insòlit, ja que sobre l'asfalt ja estic content quan acabo per la meitat. Potser hauré de canviar el xip, i aprendre una mica més perquè a les baixades encara em passa molta gent.

Amb la BTT després del diluvi

Just a l'hora de dinar el sol ha tret una miquetona el cap. De resquitllentes, en una batalla desigual contra la borrasca que ha batut rècords de precipitació i que s'entesta a seguir entre nosaltres. Així que he posposat l'àpat, m'he canviat en un plis i tret la BTT a passejar. Com que aquest de Montserrat és un terreny de desnivells, no hi ha molt de terreny on es formin bassals, però on el camí planeja es fa evident que més de 200 litres per metre quadrat no desapareixen així com així.

Avui he gaudit d'autèntiques cascades on normalment amb prou feines raja un filet d'aigua i he descobert torrenteres que fins ara m'havien passat inadvertides. La volta, fins a Castellolí per Can Solà, el coll del Bruc i el camí de Sant Jaume, tornant per la font del Tardà fins a la urbanització Montserrat Parc i Sant Pau de la Guàrdia, per atènyer el coll de Can Maçana i baixar en sentit invers a La Portals.