Trànsit ens deixa tirats

El Servei Català de Trànsit ha denegat el permís perquè demà se celebri a Manresa la Clàssica Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona, homenatge al primer català que va guanyar una Vuelta a Espanya. A banda de brillar per la seva absència a l'hora de protegir-nos de forma efectiva en el dia a dia a les carreteres del nostre país, demostren un menyspreu absolut pels que practiquem aquest esport, en obligar a suspendre una prova prevista i inclosa al calendari de la Federació Catalana des de principi de temporada.

La temporada passada ja vam haver de veure com a la Marxa de la Riera de Gaià els Mossos anunciaven que no farien l'acompanyament amb motocicletes avisant amb només tres dies d'avançament. En aquest cas la decisió també ens agafa a molts a contrapeu i amb la temporada programada.

Sembla que el paper d'ensomni realitzat al Tour per un català com Joaquim Rodríguez no ha estat suficient perquè comencin a prendre's seriosament el ciclisme de carretera. És més, la sensació és que en realitat les bicicletes sobrem.

Relacionat: 

Dimissió de Perico Delgado

Circumstàncies que fan variar una ruta

Quan baixava abans de les vuit el coll del Bruc, i notava l'absència de fresca en l'ombra, que em feia pensar que la calorada seria avui intensa, no tenia del tot tancada la ruta que faria, tot i que sí hi havia unes línies mestres traçades. L'objectiu era fàcil d'assolir. Matxacar-me un bon nombre d'hores. He travessat Igualada per la NII i n'he sortit per atansar-me a Jorba.

Poc després començava una nova pujada, fins al parc eòlic de la serra de Rubió. Nou quilòmetres que de mitjana fan al voltant d'un 5%, una mitjana molt enganyosa, perquè els descansos són llargs. Un cop dalt he tombat a l'esquerra, allargant una mica més l'ascensió. 

Circumstància 1. En J.

Un cop havia coronat definitivament Les Malloles, ha aparegut en J. - Perdona, per anar a Sant Guim de Freixenet? Qui pregunta té 14 anys, i és dels Bonavista de Manresa. Em parla de la ruta que estan fent amb el club, que s'ha despistat i porta un petit embolic amb els pobles que ha de passar.  Em diu que han de passar per Calaf i li dic que seguint per la carretera que som s'hi arriba, però que a Sant Guim segur que no és aquesta. Jo havia de desviar-me al cap de pocs quilòmetres, per Les Coromines i estalviar-me d'aquesta manera el pas precisament per Calaf. Però li dic que l'acompanyo.

Quan arribem a Prats de Rei, en veure les indicacions en una rotonda, recorda que havia de passar per Copons, i no per Ponts, com m'havia dit. Això ja em quadra més. Em diu que té temps d'arribar al bar i que no pateixi. Jo enfilo cap a Calaf, però pocs metres després m'empenedeixo d'haver-lo abandonat, així que giro cua i faig una contrarrellotge per enxampar-lo, tement que a Copons es tornarà a perdre. Tan jove se'l veu tan fràgil a la carretera. I efectivament, a l'entrada de Copons veig com se salta la desviació de Veciana, que és la que ha d'agafar.

Després de la pujadota de Les Malloles, déu n'hi do la que s'ha hagut d'empassar fins a Sant Guim, remuntant fins un nou parc eòlic, emocionat quan li dic que som al límit amb la província de Lleida. Arribem i localitzem el bar, amb una setantena de quilòmetres ja a les cames, tant ell com jo. Aprofito jo també per esmorzar i sortint m'afegeixo al grup que formen els manresans.

Circumstància 2. El g.

Arribem a Calaf amb intenció de tirar pel dret fins a la capital del Bages, via Rajadell. Jo després tinc pensat pujar a Montserrat per can Maçana. Però el genoll, que ja ha arribat carregat a Sant Guim, m'avisa insistentment que no està bé. Crec que avui he abusat de desarotllo. No seria la primera vegada que desenvolupo una tendinitis per no fer cas als senyals, així que em desvio novament en direcció a Prats de Rei per tornar a Copons (foto) i d'aquí a Jorba fins a Igualada.

A la capital de l'Anoia, la molèstia és intensa. Tot i això a Castellolí, quan la carretera s'endureix ha baixat bastant. Afronto el coll del Bruc amb optimisme, esperant no haver forçat en excès ens els 132 km i 1700 mts d'asecensió acumulada, esperant que amb un parell de dies de repós, gel i aine's la cosa marxi sense fer soroll, com ha arribat. Veurem.

Nocturna en BTT

Dimecres, quan tornàvem dels Pirineus, vaig rebre un missatge engrescador. Divendres sortida nocturna en BTT a Igualada. Sopar a mig camí. Així que no ho vaig dubtar i m'hi vaig apuntar. Un bon canvi de terç després d'aquests dies d'ascensions per carretera.

Sortida de pocs quilòmetres, més de germanor que no d'una altra cosa. Això sí, amb una component d'orientació, seguint els pictogrames que ens han preparat. Sortida de la plaça de cal Font i tot seguit cap a la vora del riu. Ens creuem amb un ramat. Poc a poc el sol es va ponent i en una estoneta comencem a encendre els frontals, que aviat seran indispensables per a progressar. La lluna, que és quasi plena, fa la ronsa darrere uns núvols grissots que ens fan dubtar si no ens mullarem.

Arribem a sopar. Una vella masia molinera. Déu n'hi do el tiberi. Que si entrants, que si amanida, que si vinet, que si carn, que si cava, que si postres. Se'ns fan les mil. Sortint una breu pujada que ens mena a dalt de tot de la muntanya del Pi, balcó nosturn sobre Igualada. Baixada i de nou cap al riu, per arribar a la capital de l'Anoia fent abans una parada a la font de la Carota. Xerradeta a cal Font i cap a dormir a hores més pròpies de farra.

De nou a casa

De nou per l'asfalt més habitual, de nou a les rampes montserratines, mirant de mantenir el cop de pedal d'aquests darrers dies als colls pirinencs. Tot i això, a mitja pujada he vist com s'aproximava un ciclista. M'ha passat com un míssil. Molt fort. Mirar de seguir l'estela del seu maillot del berguedà hagués estat impossible, així que em concentro a mantenir el ritme i les pulsacions.

A l'alçada del monestir de Sant Benet una monja contempla el panorama, trencant sigil•losament la solitud d'aquest matí de cel cobert però xafogós. Poc després supero un parell de beteteros i els personatges fins aquí esmentats són els únics amb els que he coincidit fins que arribo al peatge. Avui no m'enfilo al monestir i em dirigeixo cap a can Maçana a completar la volta al massís de Montserrat.

Després a casa, a veure des de la tele la que hauria de ser la gran etapa del Tourmalet. Amb una lleugera recança per no haver-me quedat per allà.

Seguint Le Tour. Soulor + Aubisque

Any 1910. 21 de juliol. Sí, demà farà 100 anys. L'etapa del Tour sortia de Luchon, on va acabar la d'ahir, i arribava a Baiona, 327 km més enllà. Però la distància no era el pitjor per als participants. El món del ciclisme estava a punt de descobrir els quatre ports que composen el que es coneix com el cercle de la Mort. Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque, igual que avui, per confegir un menú terrorífic avui dia i en aquella època absolutament salvatge.

Octave Lapize, que té l'honor de ser el primer ciclista en coronar el Tourmalet va haver de fer a peu alguns trams d'aquell coll i del propi Aubisque perquè no era capaç de mantenir l'equilibri per les pedres que hi havia en aquelles carreteres sense asfaltar. Quan va coronar l'Aubisque li va etzibar un "-Ah, les assassins!" a un membre de l'organització que controlava el pas dels corredors. Va atacar al primer coll i va arribar amb una mitjana de 23 km/h, un autèntic repte per a qualsevol cicloturista avui dia, amb les carreteres i bicicletes incomparablement millors.

L'Aubisque és també l'únic dels quatre colls que jo no havia pujat mai, així que cap a Argelès-Gazost vam fer cap ahir a la tarda. Per coronar els seus 1709 msnm cal pujar primer el col du Soulor. És un port molt irregular, amb tres quilòmetres durs, per sobre del 7% en sortir d'Argelès. Després un terreny bucòlic de prats, de fals pla que enllaça diferents poblets, fins a arribar a Arrens.

 

Terreny bucòlic abans dels últims vuit quilòmetres del Soulor. Ciclistes aficionats trepitjant la inacabable estela d'inscripcions que deixen els de la fundació d'Armstrong. La veritat és que es passen una mica, ja que hem seguit els missatges durant una vintena de quilòmetres. A més mentre pinten taponen un carril i fan l'ascensió realment complicada entre els ciclistes que pugen i alguns cotxes que baixen.

A partir d'aquí s'entra en matèria, amb unes rampes que es mantenen per sobre del 8% durant vuit quilòmetres. Realment dur. Comença a fer calor de veritat. Aquí no m'ho passo tan bé com ahir, no vaig tan fi i potser hi ha massa gent. Però ja se sap que quan no vas, tot molesta. Finalment corono i menjo una mica, mentre espero el meu torn per fer-me la foto de rigor al costat del rètol.
La segona part és molt millor.

Després dels tres quilòmetres de descens comença la remuntada vers el colós Aubisque. He recuperat força i el principi és molt suau. A més, durant la baixada he tingut l'oportunitat de disfrutar d'unes vistes inigualables sobre el circ de Litor, i de la carretera que ara remunto, gravada en una immensa paret que es precipita sobre el buit.

Molt més animat passo la zona de túnels i veig com un ciclista de Calatayud fa broma amb una noia dels Estats Units que li respon amb petits atacs. Maño, que se te va, li dic, i així fent broma, la zona més dura se'ns fa molt curta fins que ataquem el darrer quilòmetre esprintant i rient, cridant a topeeeee, viam si algú fa un video i ens veiem al iutub.

EL PAS DELS 'PROS'
La idea era tornar enrere a veure el pas dels professionals en algun lloc entre Soulor i Aubisque, però la veritat és que a la zona del coll l'ambient està molt animat i gens saturat. Sembla que la gent s'ha repartit entre els quatre ports de la jornada, i fa la sensació que aquí hi ha força menys gent que a Soulor. Així que decidim quedar-nos a fer cerveses aprofitant la tele de la carpa bar que hi ha muntada. Avui no regalen l'aigua però m'han convidat a una birra. Són gent amable.

La gent mirant l'etapa a la tele del bar. I portada de l'Équipe, que titula Contador sense pietat

A més l'etapa ve molt interessant. Per davant hi ha gent com Lance Armstrong, Vinokourov i Sastre. A punt de coronar el Peyresourde, ataca Van den Broeck, cinquè de la general. Del grup de favorits es despengen a l'Aspin Evans, Samuel Sánchez, tercer de la general i Joaquim Rodríguez, vuitè.
Però al Tourmalet tot ha tornat al seu ordre i l'etapa s'ha tornat ensopida. La presència d'Armstrong, vint-i-nové classificat, i Moreau, trenta-uné, en l'escapada és l'únic relativament interessant. Al bar fem broma amb uns de Cantàbria sobre la instauració d'un maillot negre en contraposició al blanc, que marca la classificació dels joves.

On hi ha molta gent sempre hi ha algun burro. La marmotte, que tampoc no ha volgut perdre's el pas del centenari.

I així, agrupadets els favorits, els hem tornat a veure passar. Al final, sisena victòria d'etapa francesa, país que a la sortida comptava amb trenta-cinc corredors, així que no està malament.

Les últimes exhibicions de Lance Armstrong i el grup de favorits coronant l'Aubisque, amb Contador i Rodríguez preparant els diaris per protegir-se al descens.

El que tampoc no ha estat gens malament ha estat el retorn a Argelès. Immersos en grups de cicloturistes, recorrent les parets del circ de Litor, exigint-se una mica en la remuntada al Soulor, i en la llarga baixada fins a Arrens i en els plans de després, en què els més rodadors han fet les seves demostracions. Resumint, 1500 metres d'ascensió acumulada en només 58 km. Inusual, oi?

PD: Volíem aguantar la jornada de descans i veure l'etapa del Tourmalet, però el temps s'ha girat, així que hem pactat tornar a casa.

ETAPES ANTERIORS: Port de Balès   Ax 3 Domaines

Seguint Le Tour. Port de Balès

Hem arribat ja de nit i hem trobat un bon lloc on acampar en un port en què no és fàcil, ja que malgrat la longitud que té, la majoria del recorregut és força estret. De fet, abans del 2007 era una pista no asfaltada, i la van enquitranar especialment pel Tour d'aquell any. És impressionant el nombre d'estels que brillen al cel. Som a cinc quilòmetres de dalt, un punt quilomètric que té un 10% de mitjana, viam si aquí sí que veiem batalla.

A les nou del matí iniciem la baixada cap a Mauléon-Barousse, localitat on comença l'ascensió al port de Balès. La temperatura en les parts ombrívoles és encara fresqueta. Un cafè a peu de port, que ens fa pensar que tot i que a casa no tenim tants ports com aquests, en cafè sí que sortim guanyant... Anem al lavabo i quan sortim veiem que la Gendarmérie ja nega el pas als vehicles a motor. Ideal per pujar molt més tranquil. Pocs minuts després afrontem les primeres rampes. Seran 19,1 km amb una mitjana enganyosa del 6,1% Està catalogat com a Categoria Especial, perquè tot i que té uns quants quilòmetres suaus a la primera part, les rampes més a prop del coll són realment dures.

El pas per Ferrère, en la part encara plàcida de l'ascensió

Animadíssim en aquesta part intermitja, encaro les primeres rampes de consideració. Entre el quilòmetre 9 i 10 hi ha una mitjana de quasi l'11% que comencem amb una rampa continuada del 12% És el moment de les primeres crisis entre els nombrosos aficionats que pugen en bici. És el cas d'un ciclista nòrdic de pes considerable que està parat mirant l'asfalt amb la cara absolutament enrogida. Després es van alternant els trams del 5-6% amb els que ronden les dues xifres.

Fins que m'apropo a la part on tenim el cotxe. El rètol marca que el proper quilòmetre és al 10% En realitat els primers hectòmetres són més suaus. Com a la corba on hem acampat, per la qual cosa el darrer mig quilòmetre s'encabrita per sobre de l'11% I manté la constant així fins als darrers dos quilòmetres, moment en què es passa per un avantcoll i el paisatge es fa diàfan, d'una verdor espectacular, on els ramats pasten aliens a la brillantor de la successió de caravanes que marquen de forma evident les rampes que encara queden fins a coronar.

En la última part de l'ascensió, l'espai esdevé diàfan. A poc més d'un quilòmetre de dalt una font natural d'aigua fresqueta que fa les delícies dels aficionats.

El que queda fins dalt és una mica més suau, però oscil·la entre el 7 i el 8 quasi 9% La presència d'aficionats s'intensifica a partir de l'últim revolt. A dalt, els bars plens de gent en busca de refrescos, alguna cosa per menjar o cervesa. M'omplen els bidons d'aigua de franc, un detall. Apareix la Gendarmérie que comença a desplegar-se, indici que en qualsevol moment començaran a ordenar els ciclistes que vagin a peu. Així que és el moment de començar a baixar i fer-nos alguna foto en el que hi ha d'aquí al cotxe.

EL PAS DELS 'PROS'

Els aficionats francesos van bojos amb les victòries d'etapa, després de no guanyar cap Tour des de fa vint-i-cinc anys. Avui ha estat el torn de Thomas Voeckler, veterà corredor que acumula dotze participacions en aquesta ronda i s'ha proclamat aquest any campió del seu país. Ha estat el més fort d'una escapada de deu corredors que han arribat a tenir fins a deu minuts d'avantatge sobre el grup.

Els favorits han tornat a passar plegats per la nostra posició, quines cares de patiment. Si arribo a veure això de petit en comptes dels resums amb musiqueta de la tele, segur que no m'aficiono al ciclisme. Després hem anat a veure la tele en una caravana i ui, ataca Schleck, ui què li passa, ui s'ha parat, ui se'n va Contador. Baixada suïcida i agafa el maillot jaune. Xiulada al podi. La polèmica està servida.

ETAPA ANTERIOR: http://cicloquel.blogspot.com/2010/07/seguint-le-tour-ax-3-domaines.html

Seguint Le Tour. Ax 3 Domaines

La idea era veure passar el Tour a Ax, entre el coll de Palhères i l'estació d'esquí, perquè pensàvem que a l'hora que arribaríem ja no ens deixarien pujar cap al final d'etapa ni en bicicleta. Un cop haguessin passat afrontaríem el bucòlic coll de Chioula. Però davant la sorpresa que sí, que en bici sí deixaven encara pujar a Ax 3 Domaines, desmuntem a corre-cuita les bicis i ens vestim ràpid. Preguntem al gendarme a quina hora tallarien i la resposta ens dóna un marge força curt de temps per arribar a dalt.

Així que comencem molt ràpid i de seguida ens sorprèn la inclinació que tenen les rampes d'accés en aquesta estació. La curta distància de la pujada, 8,6 km, ens ha fet confiar i tot i que mantenim el ritme pugem bastant ofegats. No hem fet prou cas al 8 i molt de mitjana en percentatge. Es nota que som al costat de casa i és diumenge per la quantitat de senyeres que veiem a les cunetes i les pancartes d'ànims als nostres, especialment a Joaquim Rodríguez. Saludem l'incombustible Diable. Quants Tours deu portar a les esquenes!

La calor que fa aquesta hora, als volts de les dues de la tarda, és intensíssima. A dos quilòmetres de dalt, una gendarme s'avança deu minuts a l'hora que ens havien dit que tancaven i ja només deixa seguir a peu. S'ha acabat el bròquil per avui. Primera presa de contacte amb les rampes d'aquest Tour, quasi un pròleg però cap amunt.

EL PAS DELS 'PROS'

Després del pas de la caravana publicitària i la tradicional col·lecta d'obsequis propagandístics, alguns absolutament inútils, d'altres de ben pràctics, l'espera a l'ombra, mirant una tele sobre el capó d'una furgoneta per veure que els favorits estan coronant Palhères plegats. A l'hora de la veritat, al lloc on som, entre tres i dos per meta, els aficionats fem un passadís d'aquests estrets, que jo només havia vist a la tele. Arriben els gendarmes motoritzats que obren pas a la cursa, mirant d'obrir la gent cap a les cunetes. Llavors passa Riblon, destacat i assaborint els últims metres de la que serà una nova victòria francesa en aquest Tour.

Després els favorits, amb Menchov i Samuel Sánchez destacats, i Contador enganxat a la roda de Schleck. Comprovant amb satisfacció com el Purito Rodríguez ve lleugerament avançat a ells dos. Carlos Sastre, que havia atacat a Palhères ha estat neutralitzat, igual que Rafa Valls. Què prims que són, què "poqueta cosa", la tele engreixa, definitivament. Una estona després, passa un desbordat Armstrong, en un dia en què li ha acabat caient una nova minutada.

A la primera foto, Cristophe Riblon es dirigeix cap a la victòria d'etapa. Sobre aquestes línies Contador a roda del líder i Chartreau, primer en la classificació de la muntanya.

Una de ports prepirinencs

Monument al coll de Serra Seca, dedicat al Tour de France per l'ajuntament d'Odèn, en commemoració que la ronda gal·la el va franquejar el juliol del 2009

L'absència de marxes i les ganes de quilòmetres feia dies que coïen a dins meu un plat combinat de paisatge i pujades que no acabava de sortir a taula, però que aquest inesperadament lliure divendres m'ha permès de servir-me'l. Les dues últimes nits ha refrescat una miqueta, així que millor que millor. Poc després de les set del matí ja tenia la bici fora del cotxe, i em preparava per pedalar. Punt d'inici, el castell de Cardona.

El castell de Cardona rep les primeres llums del dia (esquerra). Solsona (dreta)

En primera instància enfilo cap a Su, per la qual cosa cal travessar Cardona i sempre amb tendència pujadora, anar cobrint els primers quilòmetres del dia, fins que a l'alçada de Bergús es corona un primer collet. A partir d'aquí, el terreny esdevé una successió de turons que cal anar superant, per una via molt poc transitada que, passant pel Miracle, mor a la carretera que puja de Biosca a Solsona. Un ràpid descens em situa a les portes de la ciutat.

Un cop dins, cal anar cap al centre i sortir-ne seguint els indicadors de Bassella, La Seu d'Urgell, per la c26, via que s'abandona uns tres quilòmetres després, trencant a mà dreta en un indicador que diu Cirera. L'Hostal de Cirera és un mas situat en l'aproximació al coll de Serra Seca, en una carretera que ja apunta decididament a les serralades del Prepirineu. Fins al pont del Clop la carretera és una successió de rampes més o menys dures i petits descensos. En un revolt a l'esquerra arribem al pont, sobre l'aigua cristal·lina, i aquí ja s'entra en matèria.

El meravellós indret del pont del Clop

El coll de Serra Seca va ser catalogat de primera categoria pel Tour de França, que el va visitar ara fa un any. Són 10,6 km al 7% de pendent mitjana, amb puntes que arriben fins al 15%. Malgrat les rampes dures, es deixa tractar perquè sovint després de les inclinacions fortes, trobem petits descansos. És sobretot a partir de la petita població de Montpol que la cosa és posa seriosa. Encara perduren sobre l'asfalt les pintades que recorden el pas del gran grup per aquí. Contador, Sastre, Go Lance, Flecha, i fins i tot una dedicada a Perico, per a molts l'ídol etern. En sortir d'un revolt a l'esquerra, a uns quatre quilòmetre per coronar, s'albira la part més dura. Un senyal de trànsit dels que adverteix de fort pendent que a mesura que ens aproximem ens mostra la xifra de 13% i la duríssima rampa rectilínia que mena al coll Pregon, que com el seu nom indica, és l'avantport del nostre objectiu. Mig quilòmetre amb rampes del 15% que fa tremolar el pols quan, un cop superat, faig una foto i comprovo que el queda fins dalt serà molt més suau.

Una baixada fortíssima i molt curta em situa a Cambrils, a la carretera que ve de Coll de Nargó i va cap a Sant Llorenç de Morunys. Paro a omplir els bidons, que la calor ja es fa notar. D'aquí inicio ja la segona ascensió, aquest cop al coll de Jou, molt més suau però més llarga. Són vint-i-dos quilòmetres que es fan bé, ideals per a fer cames. Aquest el faig sencer amb el plat mitjà, de 39 dents, i vaig jugant amb els pinyons. Ressegueixo la traça de la carretera que avança a recer de les grans muntanyes que coronen el Solsonès i el separen de l'alt Urgell. Carretera de postguerra, eix principal de comunicació en altre temps, ara molt poc transitada, que combina les modernes tanques de protecció amb les antigues pilones de pedra per les quals s'entreveu el precipici. De tant en tant una antiga fita de pedra, juntament amb les actuals balises metàl·liques.

El més duret són els darrers dos quilòmetres, abans de coronar per sobre dels 1400 msnm, i de poder refrescar-me a la font del Coll de Jou. Passo les desviacions de Lladurs i Port del Comte i em llenço al descens cap a Sant Llorenç de Morunys, molt ràpid i espectacular, amb les vistes aèries sobre la població i el pantà de la Llosa del Cavall, i la serra de Busa al davant.

La font del Coll de Jou

A Sant Llorenç paro en una terrassa i menjo mig entrepà de pernil amb un refresc de cola, i torno a omplir el que em falta d'aigua als bidons, perquè ara cal seguir la carretera del pantà fins a Solsona, on no hi ha cap nucli de població. Tot i que aquesta via tendeix a baixar, reserva algunes rampes perquè gran part de l'altitud guanyada a coll de Jou l'he perduda en els set quilòmetres rapidíssims cap a Sant Llorenç. La calor comença a prémer amb força i contrasta amb la visió del pantà és refrescant. El paisatge compensa de llarg l'esforç que cal fer per recórre'l.

Sant Llorenç de Morunys des de la baixada del coll de Jou (esquerra). El pantà de la Llosa del Cavall i la serra del Port del Comte al fons (dreta)

A l'arribada a Solsona, la calor és ja molt forta, vora els trenta-cinc graus, i al pas pel polígon, he de tornar a parar en una benzinera a omplir de nou els bidons, amb la qual cosa al final de la ruta sumaré sis litres beguts en sis hores de pedaleig, més la colaloca. Abans d'arribar hi ha un quilòmetre dur i feixuc d'aquests molt amples, amb carretera desdoblada amb carril per a vehicles lents. Després, es continua pujant per passar la urbanització El Pi de Sant Just, i finalment s'ateny la baixada cap a Cardona, ara per la C55, la carretera principal i molt transitada que es també camí de Manresa a Andorra. Al final 137 km i 2350 metres d'ascensió acumulada. Un plat que m'ha quedat ben cuinadet, equilibrat i que ben amanit per la vista no s'ha fet gens indigest per les cames.