Discomòbil amestralada

MARXA CICLOTURISTA AL RIU EBRE. Amposta - Cardó - Amposta 

115 KM. 1065 mts. d'ascensió acumulada

Aquesta nova marxa de la Xallenge ha estat l'antítesi de la de la setmana passada. En tots els sentits. El cotxe que obria cursa no és que no ens hagi deixat abandonats, és que ha mirat de regular tant perquè anéssim tots plegats que ha provocat més d'una situació il·lògica. Parons a deu per hora en pujada, baixades a vint-i-cinc clavant frens. Ni un sol reagrupament excepte al final de la bandera verda, al Balneari de Cardó.

Tot això, amenitzat amb una furgoneta carregada de bafles amb música disco trance progressiva discotequera d'última generació, que deu haver fet moure l'esquelet fins i tot als invertebrats que poble el riu Ebre, que la marxa no abandona en cap moment, exceptuant la pujada a Cardó. El recorregut segueix el traçat de la C12 en tot moment, d'Amposta a Tortosa i d'aquí remuntant el riu a contracorrent fins a Rasquera. A contracorrent i a contravent, havent de lluitar contra un Mestral que ha bufat de valent. L'entrada en un túnel combinada amb la música ha estat espectacular. Sortir-ne ha estat com abandonar una discoteca.

 Un cop a Rasquera, bandera verda. Quasi una desena de quilòmetres que tenen la part més dura al principi. He començat col·locat entre els primers, a l'espectativa perquè no estic acostumat a anar tan endavant. Quan han començat a tensar la corda he mirat d'aguantar però m'ha estat impossible. Porto algunes nits dormint malament i he pagat l'intent. Aquest cop no he pogut disfrutar com la setmana passada. Entre el quilòmetre u i dos d'ascensió les pulsacions han arribat al 97% del que se suposa que és el meu màxim per edat i sexe. Més altes que no pas els màxims que acostumo a fer. De seguida m'ha envaït la gola un clar regust a sang i he hagut d'afluixar, veient com era superat per un degoteig de ciclistes. Aprofitant un descans en la pujada m'he posat a roda d'un tercet que pujaven endimoniats i he aconseguit salvar els mobles a la segona part de l'ascensió, on en un parell de revolts les fortes ratxes de vent dificultaven fins i tot mantenir l'equilibri. El nivell aquí era clarament superior al de Vilanova, ja que tot i haver quedat de la meitat cap endavant, he perdut més de vuit minuts amb el primer, sis amb el segon i tercer, i tanmateix he arribat vint-i-quatre minuts abans que els últims. Són diferències molt grans en pocs quilòmetres i sense unes rampes de gran consideració.

La tornada estrictament pel mateix camí que l'anada. Afortunadament el mestral ha trigat en girar i ens ha respectat. Comentaven els de la zona que quan no hi ha núvols a les muntanyes cap al migdia gira i si es va a contravent es torna també amb la fúria eòlica de cara.

A7. L'alternativa puquinuqui

A l'anar en cotxe fins a Amposta m'ha tornat a passar que, circulant per l'AP7 he vist l'A7, l'autovia que no es paga i que per aquest motiu no està indicada enlloc, sotmesos com són els poders públics pel capital privat. Cara de ximple que et queda quan veus els dos carrils malaguanyats i tots a pagar per l'autopista. Durant l'esmorzar dalt de Cardó he preguntat a la gent de la terra com havia de fer per pujar sense peatges. Poc després de l'Ampolla, la N340 es converteix en autovia. "L'autovia del Mediterrani" que també és operativa en algun tram de la província de Castelló. D'aquesta manera es pot fer sense pagar (ens estalviarem les tarifes de l'AP7, que són "multinuquis") fins a quasi Torredembarra, que d'altra banda s'evita mercès a la ràpida variant i ens permet plantar-nos quasi al Vendrell. A partir d'aquí sí que no queda més remei que seguir la nacional - en diumenge i a primera hora de la tarda se circula molt àgil - o ficar-nos a l'AP7. Això sí, em reitero, si no se sap no es troba perquè tots els anuncis blaus guien fins a la de peatge. De baixada podem prendre aquesta via també a Torredembarra (no abandoneu la nacional) i l'haurem de deixar a l'alçada de l'Hospitalet de l'Infant, tot i que ja hi ha un tram més fet no es pot circular. No hi ha pressa, mentre anem pagant, per inaugurar.

Vilanova. Quina marxa més boja.

MARXA CICLOTURISTA de VILANOVA DEL CAMÍ
94,4 km i 700 mts d'ascensió acumulada.

Tot i que això és la Xallenge, el circuit de marxes curtes de la Federació Catalana de Ciclisme, on prima la filosofia cicloturista sobre la competitiva, el cotxe surt esperitat només arrencar. Corro a prop de casa i per carreteres conegudes i tinc ganes d'exprimir-me, però això és una bogeria. El grup queda esmicolat només sortir de Vilanova del Camí. Passo esprintant per La Pobla de Claramunt després d'haver anat superant un rosari de corredors. Quan enllaço amb els de davant, comencem la carretera de Carme que va picant cap amunt durant tretze quilòmetres. El minigrup capdavanter es torna a trencar. Em quedo en un quartet, en el que hi ha dos tàndems de l'ONCE. Arribem a la C37 bastant ofegats, per dirigir-nos cap a La Llacuna, on fem el primer reagrupament. Ai, si ho arribem a saber, no calia haver apretat tant!

Quan es reprèn la marxa, em quedo al marge de la carretera per fer una foto del pilot. Seré ruc! Ja hi som altre cop. El cotxe a mil i toca tornar a recuperar distància. Al final, el trajecte fins a Vilanova es converteix en una contrarrellotge. M'ho passo molt bé, però és un càstig considerable, fent una mitjana propera als trenta-cinc per hora, pedalant com un esperitat. Sant Joan, Capellades, La Pobla... Nou reagrupament i esmorzar al més pur estil cicloturista. Torrades de pa amb tomàquet, vinet amb graciosa, amanida. Tot pensant que el tram de bandera verda és després de menjar.

Tornem a abandonar Vilanova i aquest cop enfilem cap a Igualada, per sortir-ne i arribar-nos a Jorba. Aquí prenem la carretera d'Andorra en direcció a Copons, fins a la cruïlla de Rubió, punt d'inici de la bandera verda. Bandera verda significa que és un tram de la marxa, de velocitat lliure, en què s'estableix una classificació i que normalment coincideix, com és el cas, amb una pujada. La d'avui acaba als molins del parc eòlic de la serra de Rubió.

Són nou quilòmetres de pujada. Aquest cop he vigilat el cotxe i surto ben situat. A la primera de canvi, una rampa de consideració que cobreix el primer quilòmetre, el grup es trenca i quedo a pocs metres dels sis que encara aguanten junts al davant. Al tercer quilòmetre, vaig en un tercet i som a una quinzena de segons del cotxe que obre cursa. Dos quilòmetres després el tercet s'ha transformat, hem perdut una unitat però ens ha atrapat un altre. Passo per les dures rampes de Rubió, al quilòmetre cinc, cedint una cinquantena de metres respecte als altres dos, aguantant les pulsacions. Sense buidar-me, però sense deixar d'exigir-me. Sortint de Rubió veig que del grup del davant, que ja ens treuen un quilòmetre, se'n queda un. Dels dos que anaven davant meu, n'atrapo un, amb el que arribaré a dalt, i gràcies a això, els de darrera no s'apropen. Les últimes rampes es fan dures, però amb alegria. Al final he fet vuitè dels setanta que correm, però el millor és gaudir de la pujada. Han estat nou quilòmetres vora les 170 pulsacions per minut i els 18 km/h de mitjana. Quasi mitja hora en què l'autoexigència troba recompensa, no en el lloc de la classificació, sinó en la gran sensació de superació que una pujada "a pinyó" requereix. Quan els pulmons s'obren de bat a bat i el cervell segrega les endorfines, dolça droga natural que combat el patiment amb dosis de plaer. Quina bogeria de matí, i com es pot disfrutar quan el cos respon! Com pot arribar a enganxar aquest esport que requereix a parts iguals de física i química, on no serveixen de res les cames si no hi ha cap, ni el cap si no van les cames.

Nou avituallament dalt i baixada a Igualada per la carretera de les Maioles. Què importants que són les ulleres. Baixant un abellot d'aquests negres i molt grans s'ha estavellat contra les meves i no vull ni pensar en el mal que em podria haver fet si hagués impactat en l'ull. Em fa recordar un article sobre lesions i ciclisme en què, sorprenentment, descrivia com de les més habituals les oculars, per impactes. Un cop a la capital de l'Anoia, fàcil enllaç amb la veïna població de Vilanova del Camí, on entrem després del quasi centenar de quilòmetres recorreguts a una mitjana de quasi vint-i-set km per hora, molt alta per a una marxa de la Xallenge.

Enllaçant portals

Una ruta pendent, seguint el track d'una marxa organitzada a l'abril. Una volta completa al massís de Montserrat, enllaçant els quatre pobles que donen accés al parc natural, agrupats sota el nom de Portals de Montserrat. Precisament La Portals és el nom amb què han batejat la marxa, que em vaig perdre perquè les mil places per inscriure's van volar abans que no em decidís a tornar a donar-li a la BTT. Són 53 km i més de 1200 mts d'ascensió acumulada. Com que el nombre de participants era tan alt, la marxa discorre sempre per pistes practicables, a excepció d'algun punt més complicat en els trams finals d'assalt al coll de Can Maçana.

El recorregut parteix de Collbató (primer portal) i ben arrambat als contraforts de Montserrat, es dirigeix cap al Bruc (segon portal) passant per la Vinya Nova, Can Jorba, on hi ha les primeres rampes de consideració, i el Castell, per retrocedir poc després cap al centre del poble. Sortint pel nucli del Bruc de Dalt es continua pujant, pendents cada cop més drets i camins que es van estretant, fins a arribar a l'aparcament del coll de Can Maçana. D'aquí, una breu baixada per asfalt per la carretera que va cap al monestir, fins a trobar una pista que surt a l'esquerra i davalla cap a Marganell.

Es passa per Cal Massacs i Cal Mossarro i s'ateny la carretera que davalla en direcció Castellbell i el Vilar. Poc després de superar Marganell (tercer portal) es pren la carretera que puja cap a Sant Cristòfol, tot i que un centenar de metres després s'abandona l'asfalt i se segueix per una bonica pista que mena al prat del Mas Roig, un indret ampli amb unes vistes sensacionals de Montserrat. Seguidament s'arriba a Sant Cristòfol, s'entra el poble per una pista de terra paral·lela a l'asfalt i finalment s'hi convergeix, per remuntar fins que en un revolt que supera un torrent, una nova pista surt a l'esquerra de la carretera.

Sembla que vulgui baixar, i de fet ho fa, però de tant en tant reserva alguna rampa ascendent, i així va fent, resseguint la cara nord de Montserrat, per comunicar, quilòmetres enllà, amb Monistrol de Montserrat (quart portal). Cola en un bar i a seguir, ara acompanyant el Llobregat per una pista que vol ser planera, però feixuga pel ferm, per la quantitat de bassals i de fang que hi ha i impossible per a al·lèrgics. El pol·len atapeeix el terra de tal manera que fins i tot oculta algun bassal. Finalment, i després d'un tram més de descens, s'arriba a la Puda, des d'on cal travessar la carretera C55 per a remuntar metres en direcció a la colònia Sedó, entre Olesa i Esparreguera.

En sortir de la colònia, es pren a la dreta un camí que s'endinsa en la riera del Puig. Un tram dur, amb calor i el terra molt remogut. Quan el ferm millora és perquè s'abandona la riera i es comença a remuntar metres per una pista amb força pendent i revolts. D'aquesta manera s'arriba a Can Roca i d'aquí a la zona nord d'Esparreguera, on es pren el camí pedregós que porta de nou, entre tres i quatre hores després de sortir, a Collbató.

Al Cogulló, per la directa

El Cogulló de Cal Torre, és la punta d'un altiplà sobre la Catalunya Central. Tant central que és considerat per alguns el centre geogràfic de Catalunya, sempre en disputa amb Pinós, a pocs quilòmetres en línia recta, a la comarca del Solsonès. Hi ha rutes més entretingudes per arribar i tornar des de Montserrat, però la d'avui és la més ràpida i directa. Sempre per pistes de terra molt amples i transitables i amb algun tram per carretera.

Des de Sant Pau de la Guàrdia, una pista molt ràpida baixa fins a Maians, petit poble erigit a tocar de la carretera C37, que comunica Igualada i Manresa. En arribar-hi, quatre quilòmetres per una carretera molt secundària que remunta fins a Castellfollit del Boix, sent el segon quilòmetre el més inclinat, i l'últim un petit descens per agafar aire abans de la pujada final, ja sí per terra fins al Cogulló.

Superat el primer quilòmetre, la pujada se suavitza, sempre per la pista principal, seguint en un principi les marques d'un sender de petit recorregut (pr-grogues i blanques), fins que en un trencant senyalitzat amb rètols, fugen per un camí més estret, complicat i en fort pendent. Seguint la pista, s'arriba a una bifurcació, en què cal prendre l'opció de la dreta, en pujada. De fet, no hi ha un gran perill de perdre's, ja que si optéssim per la de l'esquerra, entraríem en una masia.

L'ascensió a partir d'aquí es torna força dura. Durant tres quilòmetres, però especialment el primer i mig, amb una mitjana superior al 8% amb rampes del 14%. En un revolt tancat a la dreta descansa un tractor, que ha remogut el sòl, esquarterat pel dibuix de les gomes del trasto i amb la sorra completament remoguda que fa més dificultós progressar en pujada i posa en alerta al baixar. Una nova cruïlla balisada indica el camí per accedir a la part superior del petit altiplà on s'imposa el cogulló, coronat per una caseta de guaita, un senyal de vèrtex geodèsic, una taula d'orientació i una senyera, mossegada pels elements.

La vista des de dalt és inigualable, i més en aquesta època, en què els camps i els boscos estan molt verds. Montserrat s'aixeca en la llunyania, imponent i sense oposició, enmig de l'enorme depressió central. Al nord, els cims del Pirineu, encara conserven prou neu, fins i tot a la cara sud, tot i que de ben segur que estan rendint comptes a la insolació continuada d'aquesta setmana.

La tornada la faig estrictament pel mateix camí, totalitzant una cinquantena de quilòmetres.

Obac x2 + Montserrat

Mandra. Descartada una marxa de BTT a Pontons pel dia que fa. Miro el radar al meteocat i veig que entra precipitació per ponent. Un recorregut que no sé si serà massa tècnic pel meu gust, amb camins enfangats perquè hi ha aigua per totes bandes i, amb l'afegit que es pot posar a ploure en qualsevol moment, fan que em quedi al llit rumiant. Abans que la mandra s'apoderi del tot de mi, a quarts de vuit i amb la necessitat de no tirar a les escombraries el diumenge, decideixo sortir amb la de carretera. Cap a l'Obac.

Carretera tallada. Enfilo a contracorrent el Llobregat, com és habitual per anar a Rellinars per la carretera que surt de Monistrol i arriba a Castellbell i el Vilar. Però a quatre quilòmetres de Monistrol, la via està tallada completament i no es pot passar ni a peu, ja que han fet voladures i hi ha uns rocs enormes ocupant el que seria l'asfalt. Coincideixo amb els membres d'un club ciclista. Uns intenten passar caminant, d'altres fan la volta immediatament cap a la C55, i uns altres opten per no seguir la ruta per no passar el túnel de Bogunyà, amb un voral francament insuficient però ben il·luminat. Tot sense gens de consens, cadascú per la seva banda. Veure això em fa pensar en els avantatges de sortir sol.

La p... crisi. La pujada a l'Obac és llarga. Es pot dividir en dos blocs. De Castellbell - on he arribat fent una bona volta - a Rellinars hi ha set quilòmetres de desnivells irregulars, combinant rampes un pèl dures amb falsos plans. Penso en forçar una miqueta i parar en un bar que hi ha al poble, a tocar de carretera. Era el típic bar de treballadors, d'entrepans, cigalons i quintos. Un bar que en cap de setmana canviava els monos de treball pels de bici, moto... Encara que no ho sé del cert, les persianes abaixades em fan pensar que ha estat una víctima més de la crisi econòmica de la que sembla que només es recuperen els que en el fons no l'han patida.

Referència. Sortir sol té inconvenients, també. La desmotivació n'és un. Sense cigaló ni pasteta en cap bar, començo la segona part del coll a un ritme més lent. Aquest tram és més regular, però la repetició final de corves a l'esquerra i contracorves posa a prova la paciència, quan sembla que s'arriba dalt, però finalment apareix una altra corva i contracorva igual, i acaba fent l'efecte d'estar atrapat en bucle temporal, com a la pel·li aquella de la marmota. A uns cinc quilòmetres de dalt m'ha agafat un ciclista, convertint-se immediatament en la meva referència. El motiu que necessitava per a esforçar-me més. No és cap competició, no sé d'on ve, ni on va, ni quants quilòmetres fa, ni cada quan surt en bici. És només una roda que em marca un ritme, com el formatge pel ratolí de laboratori. El formatge és l'eix de la seva roda posterior que jo, ara ratolí, no deixo de mirar en els moments que augmenta el ritme. Suposo que ell també s'està exigint. Evito veure la pujada, i el contaquilòmetres, només la roda, i de reüll el pulsòmetre, que puja però encara dóna marge. L'ensopida pujada es converteix en un bon entrenament. A uns dos quilòmetres de dalt em poso de peu i baixo un pinyó, no per res més que per canviar la postura. La meva referència es queda enrere. No accelero, només mantinc el ritme fins a coronar. El ratolí, cansat però satisfet, ha fet nyam al formatge.

Tornem-hi. La idea potser era afrontar el coll d'Estenalles des de Terrassa, però si comencés a ploure, m'agafaria molt lluny de casa. Faig cap en un bar modern però trist d'una avinguda egarenca on només hi ha dos parroquians, un d'ells ocupat amb l'escurabutxaques. El diari ni se'l miren, així que l'estreno jo. He decidit tornar a pujar l'Obac, aquest cop pel vessant que acabo de baixar. És molt més curt i suau. Així que la gràcia ara estarà en pujar-lo amb el plat de 39 (porto triple), el plat que abans era el petit per quasi tothom que no tingués edat d'estar jubilat. Fins que va arribar el senyor Armstrong i va posar de moda el compact, un plat més petit, que fa pujar més àgil, amb més pedalades per recórrer els mateixos metres, però sotmetent molt menys músculs i articulacions.

El dia aguanta. De nou a Castellbell. No sembla que vulgui ploure i vaig bé de temps. Remunto la riera de Marganell que baixa com mai, acompanyada per saltants d'aigua absolutament insòlits i per descomptat, efímers. Mitja desena de quilòmetres d'ascensió suau fins al trencant de Sant Cristòfol, que marca 2 km. Un cop passat aquest petit nucli que té adossada una gran urbanització, continuo durant un quilòmetre i mig fins que la carretera acaba i connecta amb la pista rural de la Calsina. Estreta i amb rampes que poc a poc van endurint-se, fins a convertir-se en molt dretes en empalmar amb la carretera que puja de Monistrol a Montserrat.  Els últims revolts són molls, travessats per torrents que sempre havia vist secs. Cent metres més amunt, paro a la font dels Monjos a omplir els bidons d'aigua. Un autocar que veig minúscul carretera amunt em marca clarament fins a on toca pujar, encara. Tela. Al darrer km abans de l'accés al pàrquing de Montserrat els cotxes estan parats, com és habitual en diumenge, quan les barreres són incapaces d'engolir tant de visitant i l'estómac que són els dos quilòmetres de pàrquing esdevé insuficient per digerir tant de vehicle. Jo tiro via Santa Cecília, perquè encara no s'ha acabat pujar, fins al coll de Can Maçana, on es fa notori el vent que comença a bufar amb força. Al final, només un centenar de quilòmetres però amb molt de desnivell acumulat.

Un tomb per la Segarra

Ca n'afartapobres és el sobrenom amb aires de masia que un inquiet esportista que volta per l'Anoia li ha posat a l'Àrea de Guissona, en referència als suculents menús que s'hi poden menjar a baix preu. Arribats en aquesta "masia", dirigim els cotxes a la sortida del poble en direcció Massoteres, on iniciem la ruta, per una pista còmoda que s'obre camí entre camps de forma planera. Seguint el camí a Cornudella, travessem una petita carretera i una primera pujada ens situa a l'inici d'una baixada plena de graveta que fa que alguna roda prengui vida pròpia.

Passem Cal Mutxatxa i ens apropem a una masia que s'aixeca dalt d'un turó. Un parell de revolts i una breu rampota final ens fan guanyar l'alçada necessària per mirar-la a nivell. Continuem i baixant cau una noia. Ella no s'ha fet mal, només el seu peu, diu. Una última pujada per atacar un nou altiplanet per on recórrer ara sí un tram molt fàcil fins a Sanaüja, on esmorzem.

De tornada, i després de fer un quilòmetre per asfalt, seguim una pista paral·lela al Llobregós, riu permanent però que ara llueix un cabal notable. Així arribem a una nova masia, rere la qual travessem el riu, per remuntar la pujada més sostinguda de la sortida. Un pèl dura en la segona part quan enfilem un corriol estret i moderadament tècnic on em sorprenc a mi mateix arribant fins dalt sobre la bici. La llàstima és que la roureda que travessem va patir l'incendi de l'estiu passat.

Ens atansem a Selvanera, que algú sosté rep el nom dels frondosos boscos que en època medieval tapissaven la contrada. D'aquí per pistes ara ja sí còmodes només la pujada per pista fàcil fins als masos de Montanyana. Des d'on bàsicament en pla i baixada pedalem de nou fins a Guissona. Una trentena de quilòmetres amb cinc-cents metres curts d'ascensió acumulada. Una ruta recomanable pels que comencen en BTT, però a evitar, per l'escassa vegetació alta, en dies de molta insolació.

Tot i el fang

Buscant una pista inèdita, que surt de l'hotel del Bruc, de darrere l'aparcament. L'inici, mig amagat entre el brancam d'un arbre caigut i en revolt sembla un riu. Trobo un home desbrossant el brancam caigut. Li pregunto com està la pista i em diu que hi ha molta aigua. M'acomiada amb un paternalíssim ves amb compte, noi. Em quedo amb les ganes de saber per què ho fa, això de netejar el camí. És altruïsta? li demana algú? Les pluges recents han fet sorgir nombrossos bassals, alguns dels quals semblen autèntiques piscines. Un parell de cops m'ha anat d'un pèl que no hi caic. El sòl està remogut, tou, les rodes s'hi claven i la bici fa de tot menys anar recte. Una petita equivocació m'apropa a Can Solà.

A prop del coll del Bruc les flors grogues han perdut saturació i els camps tornen a ser més verds. Al segon revolt del descens del coll per carretera, a mà esquerra trobem el senyal del camí de Sant Jaume des de Montserrat. Segueixo aquesta pista, també inèdita per a mi, que davalla bastant dreta fins als primers camps de Castellolí. A tocar de l'A2, per un camí un xic trialer pel meu gust que davalla fins que trobo una pista ampla que, segons un track descarregat, ha de remuntar fins a Montserrat Parc.
En principi puja de manera amable. A mesura que m'endinso en terreny més tancat i boscós sento la remor que provoca un impressionant salt d'aigua, una autèntica recompensa per l'empastifada de l'excursió d'avui. En una zona més aviat seca com aquesta, si no hi hagués bassals i fang, no hi hauria salt. Poc després passo per la font del Tardà i a partir d'aquí el desnivell s'encabrita. Revolt rere revolt, el traçat de la pista s'enfila fins a atacar la urbanització per l'esquena.

La Pallaresa. Xàfecs, desmotivació i un punt d'honor

MARXA CICLOESPORTIVA LA PALLARESA. TREMP
168 KM. 2550 mts d'ascensió acumulada

A les 4 i cinquanta sona el despertador. L'economia enguany no està per a nits d'hotel, així que dues hores de cotxe fins a la sortida. Tremp es lleva amb el cel cobert, però amb algunes clarianes per on s'ha vist la lluna. Pujant m'he adonat que he oblidat els guants, i amb la previsió de pluges és un tema que cal solucionar. Com que igualment en necessitava uns els compro al club organitzador, la Unió Ciclista Tremp.

XÀFEC

Un dels organitzadors afirma que fins a les dues no plourà. Dos minuts abans de les vuit, hora de la sortida, cauen les primeres gotes. Em poso l'impermeable i les velles fundes per les sabates que potser fa quinze anys que no faig servir. Els més confiats, molts, han de parar sota les benzineres a tapar-se perquè al pas per La Pobla de Segur el xàfec és monumental. La primavera contraataca després dels dies d'anticicló. La marxa es trenca en molts grups i toca anar amb el ganxo massa aviat. L'únic bo és que el pas pels túnels, al fer-los en un grup petit, no fan patir com quan vas en un grup gran. Tinc a la memòria la caiguda que hi va haver fa dos anys en el primer. I la mania de la gent de cridar als túnels, quan s'haurien de passar en silenci i així, a la mínima que hi hagi un imprevist, llavors sí donar l'alerta.

De fet, els túnels aquest cop s'agraeixen, perquè durant uns breus instants ens lliurem de la que cau. Fora plou fort, les rodes esquitxen molta aigua sobre les cares. El pas estret per Gerri de la Sal es fa més perillós que mai. Durant aquesta quasi cinquantena de quilòmetres veiem ciclistes i més ciclistes que van abandonant, reculant en sentit contrari, cap a la sortida. El cap em dona els primers símptomes de desmotivació. I si giro cua?

Arribant a Sort, les primeres clarianes. El coll del Cantó, un dels que m'agraden més dels que he pujat, és noble. No amaga sorpreses, és llarg i dur. Vint-i-tres quilòmetres i vora el miler de metres de desnivell, però si s'agafa un ritme, es supera sense massa complicacions. El paisatge ajuda, els revolts que et situen ara enfront del Montsent, ara cap al coll. Els poblets, Tornafort enclotat i Vilamur, on hi ha un avituallament i, el més agraït de tots, perquè vol dir que ja som pràcticament dalt, Rubió, el poble més alt de Catalunya.

A l'avituallament de dalt del coll, torno a plantejar-me si tornar a enrere. Si ho fes, faria 120 km i hauria abandonat, ara bé, pràcticament tot el que em queda, seria baixada. Si continuo, hauré d'afrontat els 168 km i queden dos colls. Però acabant la baixada del Cantó, ja hauré superat l'equador de la prova. Opto per seguir.

El primer tram de baixada és un fals pla i obliga a pedalar amb ganes. Després sí ve un tram més dret i amb rectes llargues, en què procuro que la bici no passi dels seixanta per hora. Els frens amb el terra i les llantes molles perden eficàcia i cal reduir molt abans dels revolts. Cada cop que premo les manetes grinyolen de mala manera. La banda del port per on baixem, és més irregular. Pujant-la trobes rampes més dures, però també alguna curta baixada. Per tant, nosaltres trobem no tan curtes pujades. Els músculs, amb la humitat i l'aire es refreden molt baixant i afrontar de cop aquestes rampes crema molt les cames.

A mida que avancem en el descens trobem el terra més eixut, però la segona part de la baixada la faig bastant malament. Tinc ganes que arribi el terreny d'entre ports. Desemboquem a Adrall, a pocs quilòmetres de La Seu d'Urgell, i agafem la C14 en el sentit contrari, cap a Lleida. Serà una trentena de quilòmetres els que caldrà recórrer fins a Coll de Nargó, on abandonarem el trànsit per començar a pujar les solitàries rampes del coll de Bóixols.

Només incorporar-nos a la general, miro de seguir un grup que se m'escapa i al mateix temps el parell que intenten seguir la meva roda també perden contacte. Rodar sol en un terreny així es fa feixuc i, per descomptat que, per qui vagi pensant en la classificació implica una pèrdua de temps considerable. Intento regular tant com puc. A trenta, doncs a trenta. Sé que en un grup serien quaranta, però què hi farem. Sortint del congost de Tresponts, veig que s'apropa un grupet mitjanament poblat així que afluixo i els espero.

Com a mínim els quilòmetres que queden fins a Coll de Nargó es fan un xic més còmodes.

DESMOTIVACIÓ

Al pas pel poble ens aplaudeixen força. Hi ha un avituallament. Em trec les fundes de les sabates. L'impermable ja ho havia fet sobre la bici. Ara són dinou quilòmetres de pujada que es fan durs perquè els músculs estan farts de tanta variació tèrmica, la carretera és solitària i el cap està pensant que quan s'acabarà i en si tornarà a ploure. El cel és amenaçador. Miro sobretot de no gastar ni una força extra, però tot i així, quan corono, fart d'abrigar-me i desabrigar-me en funció de l'orientació que pren la carretera i de si el vent dóna de cara o d'esquena, decideixo que fins a aquí he arribat.

Sóc al quilòmetre 120, a una mica menys de la cinquantena de l'arribada, però ja no aguanto ni les baixades. Truco a casa. Esperaré el cotxe escombra amb un altre participant que ha patit una lesió muscular, probablement un trencament fibril·lar. No sé quanta estona estic a l'avituallament. Vint minuts, potser. La bici, recolzada en un pal, cau a terra. Vaig bevent i menjant. No tinc un defalliment, però el cap està entossudit. No en vull més, de bici. Ja fa sis hores que hem sortit. M'abrigo altre cop amb l'impermeable, però està clar que aquí dalt ens agafarà massa fred. Miro la bici de reüll. No se sap res dels últims ni del cotxe escombra, només que venen molt endarrerits. L'escabetxina d'abandonaments i grups fraccionats dels primers quilòmetres ha fet molt de mal.

Torno a mirar la bici, l'aixeco i li dic al company que s'espera que estiguin atents els del cotxe escombra i que em recullin més endavant. Aquí dalt començo a tenir fred. Si de cas, a Faidella, em quedaré al poble, més resguardat, a esperar-los.

EL PUNT D'HONOR

Només començar la baixada torna a ploure, però afortunadament, no passa de quatre gotes. Cinc quilòmetres de descens còmode i de nou remuntar per superar l'últim alt de la marxa, el coll de Faidella. Amb pinyons alts i anar fent, trobo que estic bastant refet. Els paratges que fa una estona em semblaven inhòspits esdevenen ara agradables indrets solitaris. Potser tot el que tenia era la tensió contínua de seguir roda, de no perdre massa de vista la gent. Ara ja sé que el que em queda per fer, arribi fins on arribi, ho faré com qualsevol diumenge que surto sol a rodar. I al cap de poc em trobo baixant cap a Isona, més fresc, amb seguretat. Les cames van recuperant el to muscular, i a la carretera vella que comunica amb Tremp em defenso. Res a veure, però, amb fa dos anys, quan per aquí venia en un grupet i pujàvem les rampes amb el plat gran. A la millor necessitava només parar un moment el món, com es fa en les sortides de grup els caps de setmana, amb els justificats i reparadors esmorzars. Tanta barreta, gel i isotònica...

Quan surto a la general, rodo entre a trenta i quaranta per hora, és el moment de tota la marxa que m'ho passo millor. Fins i tot aguantant l'aiguat que torna a caure. Una tromba d'aigua impressionant, molt més forta que al matí però que ara ja no fa mal, perquè això ja ho tinc fet. Déu quilòmetres travessant una cortina líquida que neteja els mals moments que he passat. Els cotxes que em creuo toquen el clàxon animant. En distingeixo les llums, perquè no es veu res. He de baixar les ulleres i mirar entre aquestes i el casc. Al pas per Vilamitjana la carretera està inundada. Em pregunto si es pot fer un aigua-planeig en bici. Ja rodo junt al canal. Última corba. Deixa de ploure. El pont sobre la Noguera Pallaresa i l'últim quilòmetre, en pujada, fins a l'arribada. Ni rastre del cotxe escombra. Encara són lluny, em diuen. Fa una hora i mitja que he decidit seguir. Dutxa, massatge... ep, no? que ja pleguen, no serà cosa de funcionaris, llavors, si no que a la gent li agrada plegar quan els toca. En fi, no massatge però sí dinar. El que ofereixen en un restaurant proper. Cafè, dues hores de cotxe, nova tromba d'aigua i cap a casa