Canvio dia de sol

Avui, sortida per moure una mica les cames amb la BTT. El cap posat en la pertorbació que sembla que ens afectarà a finals de setmana. Amb la calor que fa aquests dies, ja permutaria de bon grat el sol que llueix pel que ens farà falta dissabte. Un tomb per la pista que esquiva per dalt Can Dalmases. La pista creua la carretera que puja fins a la urbanització Serra Alta. Uns quilòmetres més endavant, prenc una desviació i segueixo una pista més o menys altiplanera que altres cops m'havia cridat l'atenció, però mai no l'havia seguida.

Poc a poc es va convertint en camí i de vegades en corriol. Passo pel que podria ser el fons del windows i vaig a petar a la riera de Can Guineu. Remunto a l'altre marge i surto a la pista ampla que va paral·lela a l'autovia. Continuo fins a l'alçada del ràdar d'Esparreguera, on la pista queda tallada.

Reculo i pujo fins a la Vinya Vella, atent perquè l'últim cop em van sortir uns gossos, i anava en sentit contrari, és a dir, baixant. Ni rastre de gossos ni de ningú. 

Racons de la Conca

MARXA CICLOESPORTIVA RACONS DE LA CONCA.
ROCAFORT DE QUERALT.
143 KM. 2100 mts d'ascensió acumulada.

Volant en un grup immens quasi a seixanta per hora ressona al meu cap l'avís per megafonia d'uns minuts abans. Recordeu que fins a Sarral, la marxa és neutralitzada. No es pot avançar el cotxe.  Sarral és a cinc quilòmetres. És a dir, a cinc minuts i algun segon. A aquesta velocitat, com per avançar el cotxe. Així les coses ens plantem a la variant de Montblanc en vint-i-pocs minuts. Aquí és indispensable seguir bones rodes perquè es circula breument per carretera amplíssima, fins que a l'Espluga se surt i es puja a Poblet per Les Masies. Afortunadament no bufa el vent de cara com l'anterior cop que hi vaig passar. A l'alçada del monestir, es gira a l'esquerra per pujar el coll que hi ha fins a la cruïlla de Prades i Vilanova.

Pendent del pulsòmetre, sense deixar que el cor s'acceleri massa, es difruta del port. És llarg, però no amaga cap rampa traïdora. La traça de la carretera que queda per pujar es visualitza sovint, tot i que l'entorn és frondós. De la cruïlla i fins a Vilanova de Prades es planeja, es puja, es planeja. Passat el poble sí que comença la baixada més llarga del dia. De nou fins a l'Espluga per remuntar el coll de Senan. Viatjo en un grup de cinc i en una rotonda en què vaig al darrere, el ciclista que tinc davant l'agafa amb massa precaució. Quedem tallats. Un mal moment, fins que veig que dels altres tres se'n despenja un. Finalment tornem a formar un tercet per afrontar el port.

Són nou quilòmetres amb rampes que no superen el 6%, es fa bé. A mitja pujada giro el cap i veig que no gaire lluny ve un grup nodrit. Vaig calculant i abans que s'apropin em deixo caure. Afluixo i espero. Just abans d'agafar-nos, el grup també es trenca. El primer passa massa fort, però més endavant l'agafarem. Un del Cunit i a la seva roda una noia. Allò és un rosari, però entre estires i arronses passem la part més dreta i ja som dalt. Quatre quilòmetres enllà, avituallament. Aquí sí que paro, ja que he prescindit del primer. Els queda isotònica, així que en reomplo els bidons. Agafo un plàtan i continuo.

Carretera estreta i nova baixada. Formem un nou grupet, però a les primeres de canvi, quan la carretera torna a pujar, es desmembra de nou. Vaig al meu ritme, tranquil, però m'ho estic passant bé. Anant cap a Forès hem de coronar l'alt de Belltall. La carretera és bona, no hi ha trànsit, fa la calor justa i és de rampes continuades. Agafo un que se'm posa a roda una estona i el convido a tirar fins a agafar tres més que tenim a uns tres-cents metres. En el següent relleu es queda. Els tres de davant se separen i abans de coronar enxampo un que m'acompanyarà fins a l'inici de la pujada a Forès.

Aquest collet ja és una altra cosa. Són només quatre quilòmetres però hi ha rampes del 10%. Nou rosari de corredors. Al poble, situat al quilòmetre 100, hi ha avituallament. Carrego aigua perquè s'ha acabat la isotònica. En començar a baixar vaig en un tercet que aviat es converteix en quintet. Acabat el descens, entrem en un terreny trenca cames remuntant el Riu Corb. Passat Vallfogona agafem una pista asfaltada. L'última pujada, el coll de Pinyes... dos quilòmetres m'han dit a l'avituallament.

Els ulls oberts com taronges quan veig l'indicador d'inici de port. 3 km, rampes del 17%. Al quilòmetre 126 una broma així no fa gràcia. Al primer revolt prenc consciència que no és cap broma. L'asfalt s'enfila com una mala cosa. Comencem a retorçar-nos. La roda del darrere patina a la grava. Veig dos per davant que van a peu i m'apunto al club. Mentre camino, a més de quatre per hora veig un que em treu un centenar de metres patint, fent equilibris sobre la bici i m'adono que quasi no em treu terreny. Passada aquesta rampota torno a la bici i arribo a l'avituallament més fresc. No hi paro. El coll no ha acabat, però.

Queden algunes rampes amb percentatges de dues xifres. I la traca final. Quan es corona, degut a un nou canvi de pista, la pujada no ha acabat. Tres quilòmetres més que ens situen, ja bastant madurets, a Segura, i d'aquí ja sí en baixada ens atansem a Conesa per cobrir els sis quilòmetres que ens retornen a Rocafort de Queralt. Al final, massatge reparador, dutxa, una mica de menjar, bones sensacions, una classificació discreta i, un lot de cava i vi. Aquest any va de vins la cosa.

Plans de Manresa i Santpedor

Suavet pels plans entre Manresa i Santpedor. Excursió orientada als que fan les primeres pedalades en BTT. Seguim una ruta baixada del wikiloc. Se surt del parc de l'Agulla. Fora del recinte, cinquanta metres més avall del bar, hi ha una tanca. Si no és oberta, cal entrar al parc i vorejar el llac pel cantó esquerre per sortir-ne més endavant i a la primera bifurcació agafar el camí de l'esquerra.
A partir d'aquí alguna pujada suau ens situarà als plans, enllaçant els Casals, el Rubís, les Torres de Bages, fins a Joncadella. L'anar i venir constant d'un helicòpter que deu estar vigilant l'eix transversal destorba la pau de l'indret. Prenem una pista més ampla que ens acosta a Santpedor, en l'equador de la ruta. La població es toca de rasquis, per sortir per la zona del magatzem municipal, travessar el pont sobre la via del tren i endinsar-nos de nou en el pla del Bages.

Més endavant travessem un pont de fusta sobre la sèquia de Manresa, voregem els aiguamolls de la bòbila, i ens arribem als plans de Santa Anna, per dirigir-nos tot seguit a la pista que va paral·lela a la C25. És el tram que menys m'ha agradat de la ruta, massa a prop dels cotxes. Tanmateix, el pas sobre el riuet anomenat riu d'Or és un moment divertit. Poc després enllacem amb el sender de gran recorregut (gr) que passa per Sant Iscle de Bages, amb el seu conjunt romànic i el seu bar tancat.
Així les coses només queda resseguir l'idíl·lic caminet que transcorre en paral·lel a la sèquia per retornar al parc de l'Agulla. Vint-i-tres quilòmetres per espavilar una mica les cames, amb només 190 mts d'ascensió acumulada.

A La Pobla de Claramunt

Reinvestigant camins, mirant d'unir trams sense asfaltar per a confeccionar una ruta circular que, aquest cop, em dugui fins a La Pobla de Claramunt. Ressegueixo fragments de l'antic coll del Bruc, no el que avui dia serveix per a desviar els transports que no poden passar pel túnel, si no el que generacions de ciclistes, motoristes i automobilistes havien de remuntar quan el foradot no existia. A estones el quitrà encara es deixa veure, a estones pedalo per la sorra que ha tornat emergir.

Segueixo un camí amb el gps que de sobte desapareix. Poc després d'haver reculat fins a la carretera puc tornar a evitar-la mercès a l'entrada a Can Solà i d'aquí segueixo un camí que passant just per sobre de la boca del túnel empalma amb els plans de Can Soteras. Just abans d'arribar-hi trobo el rètol que marca la desviació cap a la font de ferro, encara que n'hi hauria prou de seguir les marques blanc-i-vermelles del gr. Les flors estenen una catifa groga per a Montserrat. Vora els 600 mts d'altitud, hi ha una cruïlla de quatre camins. Segueixo recte, en direcció a Cal Musset, en un terreny més agradable. Ampli, assolellat, altiplaner, rodejat de camps. Un bon mirador sobre l'Anoia. Supero la masia i també Cal Jaume, i poc després inicio un descens pronunciat i revirat que acaba sota la C15, arribant a La Pobla per

Mentre menjo un entrepà, penso que ha estat fàcil i suau, sense sospitar la que m'esperava per tornar.

Vaig cap La Rata i d'aquí prenc el pont fins a la C15, a l'altra banda surt una pista en bon estat però amb pujades força dretes que s'estén a l'alçada de Capellades, davant de l'Abric Romaní. Acaba en una cantera. Miro de sortejar-la per un camí molt estretet, i gràcies a les indicacions del pagès, puc arribar-me a Vallbona, després de superar la via del ferrocarril per un petit pont de pedra. Surto a una esplanada, travesso la carretera i a l'altra banda recorro el camí ral d'Aragó fins a la població.

Preguntant opto per no tendir a anar cap a Piera perquè em desviaria massa. Segueixo per carretera un parell de quilòmetres. Passat Vallbonica prenc la primera pista de terra que surt a l'esquerra. No para de pujar. La calor ara es fa notar. La pista té algunes rampes que sembla que apunten al cel. Fins al coll del Bosc. D'aquí a la primera trio malament i vaig a petar a un camí cada cop més estret que acaba en no res, al turó d'en Marenet.

A la segona encerto i surto a una pista que es dirigeix al turó de l'Avellana, tot i que la prenc en sentit contrari per arribar-me a Ca n'Aguilera. I d'aquí a Can Martí. Al final de la urbanització, una rotonda i poc després un nou camí que surt a l'esquerra de terra. El prenc, sempre pujant, fins que empalma amb la torrenetera que vam pujar dijous passat, així que a patir i tocar frens fins arribar a la riera de Pierola, on enceto l'ascensió a Can Térmens que em retorna a Montserrat. No sempre es rep amb tanta alegria l'arribada d'una pujada. Però és que amb cinquanta quilòmetres ja hi havia prou aventura per avui.

La Mola + Montcau

Parem a esmorzar pel camí perquè el dia es lleva una mica tort i la previsió parla d'obertura de clarianes cap a migdia. Accedim al coll d'Estenalles des de Terrassa, per la carretera que primer passa per Matadepera. Molts ciclistes, revolts tancats i estrets. També s'hi pot accedir des de Navarcles i des de Mura. Un centenar de metres abans de coronar el coll, trobem els pàrquings a mà esquerra.

Quan baixem del cotxe encara no veig prou clar que no ens caigui un xàfec. Seguim per la vora de la carretera fins a la casa que hi ha al mateix coll, tal com hem vingut, a mà dreta. Allà prenem una pista d'asfalt en pujada. De seguida trobem un indicador que recorda les restriccions del Parc de Sant Llorenç del Munt, i que fins a La Mola hi ha sis quilòmetres. Caldrà seguir les marques de pintura taronja que anem trobant. De tota manera, hi ha uns petits pals metàl·lics que de tant en tant ens confirmaran que anem pel bon camí.

Quan s'acaba l'asfalt seguim per la pista principal, ara de terra, que voreja el Montcau per la dreta. Aquest és un tram desprotegit de vegetació, que pot ser calorós en dies de molta insolació. Avui no és el cas. Al cap d'una estona, arribem a una esplanada, el coll d'Eres. D'aquí surt el camí més habitual per pujar el Montcau. El deixem a mà esquerra i travessem tota l'esplenada per continuar el camí cap a La Mola. Ara anirem a recer dels arbres del bosc. Algun tram fa pendent, però no és gaire llarg. Després alternarem baixades rocalloses amb camí més amable i de tant en tant gaudirem de bones vistes sobre La Mola. La canalla s'ho passa millor en els passos de roca que en el camí.

Abans d'afrontar la pujada final parem en un replà, en un revolt. La Mola queda davant, a l'altra banda d'un barranc que sortejarem sense problemes seguint el camí que se'n va cap a l'esquerra. Davallem i tornem a pujar i ja som a l'altra banda. Més endavant hem de superar una petita canal rocallosa i finalment ja som a la falda del turó sobre el qual s'aixeca el monestir mil·lenari [web de La Mola]. Aquest és el pas que a la canalla i a algun adult se li pot fer més feixuc. Però ja som dalt.

Hi ha molta gent. Mengem els entrepans resguardant-nos del vent que bufa del sud-est, i després accedim al restaurant a fer els cafetons. Per la finestra veiem rucs i cavalls que pasturen aliens a les conurbacions metropolitanes que tenen com a teló de fons, amb Terrassa en primer en terme. La canalla juga a sortir per les finestres de la vella església del monestir. L'aigua no és potable i al restaurant només venen ampolles petites, entre el doble i el triple de car que si fos benzina. Així que si hi pugeu en dies de calor... veniu preparats.

Tot i que en algun moment hem vist gotes damunt les pedres, mentre som aquí dalt, s'obren les clarianes, i per la baixada gaudim d'una tarda molt més assolellada. Abans de tornar a travessar el barranc cal trobar la canaleta que hem fet de pujada, i aquest és l'únic punt del recorregut que ens pot fer dubtar. La trobarem més a l'esquerra que no pensem. El camí és el mateix que el de l'anada, però ara, en comptes de La Mola, serà el Montcau el que descobrirem quan els arbres i el relleu ens ho permetin.

Ens n'escapem un parell. Des del coll d'Eres, en un quart d'hora som dalt. I baixant per la drecera dels bisbes, en deu minuts tornem a ser a la pista principal on ens retrobem amb la resta del grup. La sensació de cim és molt més gran aquí que a La Mola.

A Vilafranca, via Santes Creus

He d'anar a petar a prop de Vilafranca, però baixar-hi directe vol dir pocs quilòmetres, carreteres transitades i un recorregut que ja he fet molts cops. A més, les marxes duretes són ben aviat i cal incremenentar quilometratge. Així que decideixo anar fins el monestir de Santes Creus, fent volta per sortir de l'Anoia per la carretera de Valls i recular entrant al Penedès pel coll de la Torreta. D'aquesta manera faré 120 km.

Coll del Bruc per entonar les cames. Estiraments i cafetó al baret que queda a l'esquerra de la carretera, a l'alçada de la urbanització Montserrat Parc. Baixada ràpida i virada fins a Castellolí, i des d'aquí, per l'antiga carretera d'Igualada, tallada per obres, però que en bici es pot seguir fins el polígon dels Plans d'Arau. El travesso i surto a la carretera de La Pobla de Claramunt a Vilanova del Camí. A Vilanova no ho faig bé i vaig a petar a Igualada, quan l'objectiu era evitar la capital de l'Anoia i sortir directament a Santa Margarida de Montbuí.

Un cop aquí prenc la C37 que no abandonaré fins al Pont d'Armentera. La carretera és de pla pujador amb la Tossa de Montbuí a la dreta, fins al punt quilomètric 43-42, just abans d'iniciar un descens fins al llogarret d'Esblada. A partir d'aquí, la carretera es torna estreta i molt més revirada. No en va, això és tram cronometrat del Rally Catalunya - Costa Daurada. Altes parets de roca contribueixen a augmentar la sensació de tancament al pas per Querol. En aquest tram em creuo amb un munt de ciclistes que pugen en sentit contrari.

La pau acaba a l'arribar al Pont d'Armentera, un cop abandonada la carretera de Valls. Els sis quilòmetres que em separen de Santes Creus, el trànsit s'intensifica i és més ràpid. Moltes motos, un parell de capolls. Esmorzo al poble, just abans d'iniciar la pujada cap al coll de la Torreta. Aquest tram correspon a la bandera verda de la Marxa de La Riera de Gaià, i per tant, més o menys el conec. Els dos primers quilòmetres piquen més i després hi ha un tram de fals pla. Veig un grupet de mitja dotzena de ciclistes, que prenc com a referència. Miro de mantenir el cap fred. És difícil quan retalles distàncies no emocionar-te i buidar-te abans d'hora. Al pas per Les Pobles els enganxo. Són veterans, d'Els Monjos. Quan m'atanso al primer pel darrera comencen a bromejar. Ep! Enemic! Ataca'l! El primer i jo ens posem a riure i a xerrar. Té la meva edat a cada cama, tot i que m'explica que va començar a anar en bici amb 39 anys... Així que mai no és tard!

Ell puja amb el plat gran, a l'antiga. Jo amb el petit del triple, reservant articulacions però amb molta més cadència. Poc a poc em vaig quedant. El pendent torna a endurir-se. Les pulsacions pugen massa i em queda tela per arribar. Abans de coronar passem pel coll de l'Arboçar, però la carretera segueix enfilant-se fins el de la Torreta.

Dalt m'acomiado, ja que ell s'espera als seus companys. Jo continuo la ruta cap al Pla de Manlleu, en terreny de pla baixador, i de nou en un entorn més estret de parets rocalloses, que no s'amplia fins a arribar a la població. La travesso i entro de nou en tram del Rally. Una breu pujada i descens fins a Sant Jaume dels Domenys. Baixo un coll que té un aire dels ports mítics, amb els blocs de pedra de les grans ascensions en comptes de les tanques metàl·liques de carretera. Amb bona visibilitat als revolts malauradament perquè part de la zona ha estat sacsejada pels incendis.

En arribar a Sant Jaume, just a l'entrar al poble, a mà esquerra hi ha el trencall cap a Vilafranca. Terreny de puja i baixa, però bastant favorable, fins a La Múnia, on paro en una botiga de queviures a comprar una llauna d'isotònica. Mentre parlo amb el botiguer sobre la millor manera per dirigir-me al final de la ruta, carrego el bidó, li torno la llauna i... ep! passen els sis d'Els Monjos. M'hi torno a enganxar. Un d'ells acabarà a prop de la urbanització on m'espera el dinar.

Té deu quebrantahuesos a les esquenes així que quan li dic que aquest any si tot va bé faré la primera, em dona tot de consells. En quins avituallaments parar. On apretar, on reservar. Les pujades, les baixades... Així passem una desena de quilòmetres quasi sense adonar-nos i ens acomiadem. A mi encara em queda la traqueta final. I és que ja se sap, que els qui fan els carrers de les urbanitzacions no duen nivell :)

Flors grogues

Camps inundats de flors grogues. Un premi, una recompensa, una compensació... una indemnització? La primavera es manifesta amb esplendor, tot i que el cel no vulgui acceptar que l'hivern s'ha fos. Sortim a explorar i a refrescar la memòria. Dues bicis noves recorrent camins que havíem fet fa temps. Records més o menys difusos, era per aquí, no, jo crec que no. En definitiva, com acostuma a passar en aquests casos, ni l'un ni l'altre. Baixem de Can Termes a la riera de Pierola i un cop aquí, som-hi, anem per aquí, nonono, reculem, provem per aquí, no tampoc. En definitiva, hem acabat en una torrentera bastant dureta i poc ciclable que ens ha portat a la pista que va del Turó de l'Avellana a la carretera d'Esparreguera a Piera.

D'aquí, després d'un parell d'intents infructuosos, ens arribem fins al Turó de l'Avellana. Després de superar les rampes que ens hi acosten, les fotos de rigor sota l'antena. Baixem cap a ponent, però de seguida trenquem per la pista que, en comptes de seguir el gr, baixa directa fins a can Soteres, on ens espera el fabulós tapís grog que cobreix els camps de conreu. Ens creuem amb tres ciclistes que pugen en sentit contrari al nostre. Arribem al coll del Bruc i creuem la carretera, ara sí seguint les marques del gr.

Ens atansem a la part alta de la urbanització Montserrat Parc, fins a la bassa que hi ha a l'alçada de la cruïlla que dóna accés a Sant Pau de la Guàrdia. Avui l'obviem i tirem com si anéssim a Maians. Poc després, una trifurcació. Prenem el camí més estret, el de la dreta, que ens mena fins a la carretera que puja de Manresa, a dos revolts del coll de Can Maçana.

Arribats, abandonem l'asfalt i travessem el pàrquing fins a la tanca. Superada, un tram de descens pronunciat estret encadenat amb una nova pujada que ens situa ja a la baixada definitiva. Superem més endavant una nova tanca i a la cruïlla de quatre camins triem l'opció de l'esquerra que davalla entre camps d'oliveres fins a les poblacions del vessant sud-oest de Montserrat. Al final, més de vuit-cents metres de desnivell en 26 quilòmetres. Havia de ser sortir a fer un tomb...

Esquivant la pluja

Típic dia mandrós que reunia tots els condicionants per a no sortir amb la bici. Dia trist, fred i amb amenaça constant de pluja. Si hagués hagut de triar un recorregut per carretera no sabria per on haver començat. Quants quilòmetres, quines pujades, i si plou? Al final, al Circuit de Catalunya a fer una desena de voltes. I a més, encara els núvols han obert i han deixat que els darrers rajos de sol fessin que en algun moment la roba que portava, d'hivern, sobrés una mica.
Avui hi havia pedretes, el que en diem grava quan veiem els cotxes i les motos per la tele, en realitata són unes "pedretes" considerablement grans per ser "pedretes". Devien haver fet entrenaments abans que comencéssim nosaltres. Tres voltes apretant i set mes de rodar, entre els vuit minuts i mig les més ràpides i els deu - onze de les de transició. El Bicircuit és com anar al gimnàs, hi vas al final del dia, fa mandra, però t'obligues i quan surts et sents molt millor, renovat i amb aquell cansament que et permet anar a dormir com un nen.

Primers quilòmetres en grup

Comença la temporada, pel que fa a les marxes i circuits de la Federació. Primera del calendari de la Xallenge. Rutes riberenques, organitzada per la Penya Ciclista Ribera d'Ebre, amb sortida i arribada a Móra d'Ebre. Ben lluny, millor per no visualitzar l'ambient de La Portals, primera en marxa en BTT per Montserrat i de la que m'he quedat fora perquè quan em vaig comprar la bici ja havien tancat les inscripcions.

Per ser de la Xallenge s'ha fet un pèl dura. Terreny molt pestós, amb puja i baixa continuats. El centenar de km que marcava el tríptic de la Federació s'ha quedat en 86 i el desnivell, suposadament de 400 mts ha estat molt, molt superior. I és que aquesta ruta la varien cada any. S'ha sortit fort, tant que per seguir els de davant he anat fent la goma en alguns trams, amb les pulsacions massa altes. La idea era reservar fins a la bandera verda, però ens hem plantat a Ascó, en una hora, a quasi 29 de promig.

Com les marxes d'aquest tipus no són de velocitat lliure, el cotxe anava provocant reagrupaments. Passada la Torre de l'Espanyol, la bandera verda que indica el tram obert a la velocitat de cadascú. Un coll d'aquests que combina rampotes amb replans. Quan he arribat dalt, un de l'organització anava cantant la posició que hem fet (no teníem dorsals). Quaranta-sisè. El total de participants, vora el centenar.

L'esmorzar a Cabacès, ja al Priorat. Bones olives, bon vi, bon oli de la D.O.P. Siurana i bones avellanes, tot inclós en la bossa regal que en han donat. Després de recuperar forces, el tram més interessant de la ruta pel que fa al paisatge, fins a la Vilella baixa. Després un terreny més àrid que no ens deslliura de la successió de rampotes, petits descensos, noves rampotes, una dinàmica que s'ha mantingut així fins a tornar a la Ribera d'Ebre, via El Lloar i El Molar.

Superats aquests pobles, un ràpid descens fins al marge esquerre del riu per arribar de nou a Móra. Després de l'últim reagrupament decideixo quedar-me darrere del tot per xerrar una estona amb l'Àlex Roca, incommensurable que, amb 62 anys, avui ha vingut a "saludar" i ha afegit la norantena de quilòmetres als tres-cents que ahir va recórrer en la brevet que organitzen a Manresa. Es diu aviat.

Senna, Hill, Crivi, Schumi, Alonso... I ara, nosaltres!

Tenia ganes de provar-ho. El circuit de Catalunya només per a ciclistes. Iniciativa conjunta del propi Circuit i la FCC. Cinc leurus l'entrada, de 18.30h a 22h. Sensacions bones que m'han recordat els meus disset anyets, quan anava a entrenar per les nits a Montjuïc. Tarda vespre freda i alguna goteta que cau d'un cel que es va apagant mentre la il·luminació de les graderies s'engega. La propera vegada portaré alguna llum, perquè hi ha zones del traçat on no es veu bé. Una dotzena de voltes al mateix traçat que als grans premis de F1. Bàsicament hi ha tres pujades. La doble corva que hi ha després de la línia de recta, la de la masia i la de l'estadi. La veritat és que depenen de la intensitat amb què les afrontem, o de la roda que intentem seguir, però pendent per si sol, no en tenen tant com em pensava. A les dutxes coincideixo amb un mecànic de la gp2, bonsoir, ça a été bien?, oui, trés bien. C'est la satisfaction de la journée. Oui, la seule satisfaction de la journée.

relacionat:

refereixo el vídeo promocional del BiCircuit

Fins quan?

[article de premsa d'avui]:


Una furgoneta atropella un pilot i mata 3 ciclistes a Tarragona


Una furgoneta va matar ahir tres ciclistes suïssos a l’envestir un pilot de 60 en una recta impecable de la N-340 a Miami Platja, al municipi tarragoní de Mont-roig del Camp (Baix Camp). Sandra G,, de 33 anys, i Medhi I. van morir a l’acte. Un company seu va morir unes hores després a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, on havia estat traslladat en helicòpter. Altres esportistes, tots de la mateixa nacionalitat, van resultar ferits lleus
Els Mossos van detenir el conductor, José G. I., de 57 anys i veí de Reus, que va ser denunciat per un delicte d’homicidi per imprudència i un altre de lesions. L’home va donar negatiu en la prova d’alcoholèmia. La policia investiga ara les circumstàncies del dramàtic atropellament.
«No hi ha hagut mai accidents per aquí, és una recta amb una visibilitat excel·lent, però el dia ha estat molt gris i no ha parat de plovisquejar», va apuntar un veí de la zona, perplex per la tragèdia. El tram, un any enrere, era un formiguer de trànsit. Però la nova variant l’ha transformat en una «carretera molt tranquil·la, amb pocs cotxes i cada vegada més ciclistes».
Al bar Sonia, molt a prop del sinistre, hi havia commoció. Els habituals veien passar el grup de ciclistes cada dia, amb puntualitat helvètica, des de diumenge. «Venien de Mont-roig, donaven la volta a la rotonda i tiraven cap a Cambrils; anaven sempre molt ben equipats», va comentar la cambrera. La zona concentra molts càmpings, allotjaments habituals de cicloturistes.
Des del 2000 han mort 84 ciclistes a les carreteres catalanes, segons Trànsit, que recorda que els vehicles han de guardar una distància de seguretat mínima de 1,5 metres respecte dels ciclistes.

D'acord, senyors i senyores de Trànsit: no es pot beure i conduir, i per si algú se n'oblida, els seus controls li ho recorden. No es pot anar a més de certa velocitat, i per si algú se n'oblida, els seus ràdars li ho recorden. No es pot avançar a un ciclista amb una distància inferior a 1,5 metres... i quan mor un, llavors se'n recorden?



Relacionat:

Signa el manifest per la seguretat dels ciclistes

Salt de Sallent, en el moment oportú

Primavera. Època de desgel. L'aigua raja pels vessants de les muntanyes. Rierols i rieres baixen plens i els salts d'aigua són espectaculars. És el moment d'anar a veure els punts del territori en què l'element líquid deixa d'escriure en prosa el traçat repetitiu dels rius per composar poemes capritxosos, els indrets amagats que en altres èpoques de l'any poden passar desapercebuts i fins i tot ser víctimes de les sequeres.

La caminada ha superat les nostres espectatives, i el salt també. Ruta circular des de Rupit de quasi sis quilòmetres. Apropiada per fer amb canalla, però no per deixar-la campar lliurement. Cal ser amatents i estar-hi a sobre, ja que hi ha alguns punts de precipicis increïbles. Com no podia ser d'altra, ja que som al Collsacabra i les seves brutals cingleres.

Des de l'aparcament municipal (un leuru per dia), accedim al casc antic per un pont de ferro penjant. Darrere l'església, hi ha unes escales sota un petit túnel que ens menen al marge esquerre de la riera. Seguim en tot moment les marques grogues del sender de petit recorregut (pr), a no ser que les volguem abandonar momentàniament per accedir a algun racó o salt menor. És el cas del salt del molí rodó, punt en què travessant la riera podríem retornar pel marge contrari fins a Rupit.

Seguim endavant i en el moment en què el camí s'amplia considerablement, que trobem una ampla pista que ve de l'esquerra i hem de travessar l'aigua a mà dreta, ja som sobre el salt. Passa que des d'aquí no es veu. Necessitem la perspectiva que ens ofereix el mirador, així que abans de creuar la riera hem de continuar pel marge esquerre. Remuntem vora la cinglera fins a la barana. No paga la pena mirar d'atansar-se en cap punt anterior perquè és només des de la barana que es veu el salt de dalt a baix. Així que, més segurs i millor vista.

Tornem enrere, ara sí per creuar l'aigua, pedra rere pedra, amb cura de no ficar el peu a la riera i quan som a l'altra banda, seguim una pista evident que ens obrirà una nova perspectiva de les cingleres que hem abandonat fa uns minuts.

La pista fa un parell de revolts i arriba a la desviació cap a l'ermita romànica de Sant Joan de Fàbregas. De fet, són tres-cents metres opcionals, ja que després cal tornar enrere per reprendre la pista que torna a Rupit, ara asfaltada i que coincideix amb el sender de gran recorregut (gr) 2.2 (marques blanques i vermelles). Més endavant, quan la pista fa un revolt molt marcat a l'esquerra, trobarem un corriol que davalla a la dreta que ens durà molt més directes, primer al salt del molí rodó, on ja hem passat a l'anada, i després de nou al poble. Juguem a qui veu abans les successives casetes niu que pengen dels arbres.

Unes escales ens condueixen als primers carrers de Rupit. Hi accedim just al punt on abans hem passat pel petit túnel. Ja només queda tornar a travessar el pont penjant.

Que hi ha algú?

No recordo gaires antecedents d'això que m'ha passat avui. Fent memòria, segur que sí, però en rutes més curtes i secundàries. Però entre Montserrat i Barcelona, diagonal inclosa, per carretera, un diumenge... no m'he trobat amb cap ciclista!

Per evitar l'avorriment de travessar poblacions i semàfors entre Martorell i Molins, he enfilat des de la capital del Baix Llobregat Nord per la carretera de Terrassa, fins a la cruïlla de Castellbisbal. És una pujada en general suau, tot i que al principi pica una mica. El trànsit acostuma a ser abundant. Avui, per això de la setmana santa, ha estat una excepció. Quan obrin el tram del quart cinturó entre Abrera i Terrassa, és d'esperar que es redueixi, com a mínim pel que fa als vehicles pesants, ja que les urbanitzacions de la zona evitaran que es descongestioni del tot.

El tram entre aquesta cruïlla i Castellbisbal és agradable. En aquesta època els turons i els camps es veuen verds, tot i que no hi ha gaire arbres. Després, descens cap a Molins de Rei i a partir d'aquí remuntar fins a la diagonal. Al polígon del Pla han fet un carril bici que: 1) recull tota la brutícia, pedretes, etc que el trànsit va acumulant 2) només arriba fins a la meitat del polígon. En conclusió, les clàssiques dues ratlles pintades per matar la mala consciència i dir que avancem cap a un món més sostenible, i bla i bla. En realitat, en dia festiu, es continua rodant millor pel lateral del polígon.

Parc de l'Agulla

Entre Manresa i Santpedor, aquest parc que envolta l'estany que rep l'aigua de la sèquia de Manresa, és un lloc ideal per fer alguns recorreguts amb canalla. Al marge que s'hi pot practicar la pesca i alguns esports aquàtics. A més, disposa d'àmplies zones de gespa per jeure i de diversos parcs infantils. Un bar amb terrassa completa la instal·lació. El mateix estany es pot circumdar en bicicleta per un camí de terra, però és recomanable sortir-ne i seguir els camins que ressegueixen la sèquia o els que recorren els plans que rodegen Santpedor.

Fent finalment cas a l'anhel dels manresans, el rei Pere III, de viu record entre els bagencs, va autoritzar la construcció de la sèquia que assegurava l'arribada d'aigua fins a Manresa. Construïda per tant el segle XIV, té un recorregut de quasi 27 quilòmetres i un desnivell de tan sols 10 mts, la qual cosa converteix el camí que la voreja en una opció ideal per a la passejada tranquil·la.
Nosaltres ens hem apropat fins a Sant Iscle, nucli que envolta el mas del mateix nom i que apareix documentat ja al segle X. Dedicat tradicionalment i en l'actualitat al conreu de la vinya, hi destaca l'església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria. Hi trobem també un restaurant.

Cap a Manresa

Continuo descobrint opcions per enllaçar Montserrat amb la capital del Bages. En aquest cas, ho provo des de Sant Pau de la Guàrdia. No cal arribar-se fins el nucli en sí, si no es vol, tot i que es recomanable la visita si no es coneix. Des del capdamunt de la urbanització de Montserrat Parc, inicio el descens per la pista enorme que davalla cap a Maians, tot i que l'abandono a la primera de canvi, per seguir la que va cap als Quatre Vents. Un xic més avall, després de travessar el torrent de Julenques, la pista convergeix amb la carretera de Can Maçana.

Fins aquí el tram que coneixia, però resseguint un track descarregat del wikiloc, i sense arribar a sortir a l'asfalt, continuo cap a Sant Salvador de Guardiola, per un camí una mica més dificultós que la pista per la que havia circulat fins a aquest punt. Primer travesso la zona d'urbanitzacions de Ca l'Esteve i més endavant el casc urbà del poble, via la masia de Cal Miralda, arribant a l'església parroquial, amb planta de doble nau i absis, de principis del mil·leni anterior.

Poc després de Sant Salvador perdo momentàniament el track i em trobo sobre la C37, la carretera que enllaça Igualada amb el meu objectiu. Afortunadament, trobo una pista poc després que em va apropant a un nou track descarregat. Passo per Cal Montconill i després descobreixo que el track condueix per un corriol molt estret, tipus motocross, amb alguns salts preparats amb fustes. A més, hi ha molts arbres que han caigut i interrompen contínuament l'escassa ciclabilitat.

Afortunadament, la tortureta acaba en una ràpida pista que, sortejant El Xup, em situa al doble revolt d'entrada a Manresa. Passo tan ràpid com puc per l'estació de tren, les piscines, i enfilo cap al pont de ferro, per sortir per l'avinguda dels dolors cap a les rotondes prèvies al parc de l'Agulla.